Sent ministre de Finances de Grècia, Yanis Varoufakis va arribar a definir l’Eurogrup com un lloc “només apte per a psicòpates”. Aleshores, i ja fa 10 anys, Grècia es trobava en plena tempestat financera nacional de primer ordre, en unes turbulències que portaven des de la intervenció de l’Estat, les retallades econòmiques greus, les crisis de governs i fins i tot els rumors constants d’expulsió de la Unió Europea. Ha plogut molt.
L’Eurogrup és el grup de ministres d’Economia i Finances de la Unió Europea de països que tenen l’euro com a moneda corrent. És un grup que es reuneix un cop al mes i al qual se suma sempre la presidenta del Banc Central Europeu, Christine Lagarde, i un comissari de la Comissió Europea del vessant econòmic, aquests sense vot.
Fa unes setmanes, el president de l’Eurogrup, l’irlandès Paschal Donohoe va anunciar que plegava per assumir la direcció general del Banc Mundial. Una sortida sorpresa després que guanyés la contesa per aquest lideratge de l’Eurogrup en dues ocasions, i especialment contra dos ministres econòmics de Pedro Sánchez, primer contra Nadia Calviño i després contra Carlos Cuerpo, que ara no s’ha presentat.
Diuen que el ministre Cuerpo reserva les forces espanyoles per debatre els relleus al Banc Central Europeu, on els anys vinents caldrà substituir l’economista en cap, el vicepresident, càrrec que ara ocupa Luis de Guindos, i la mateixa presidència. A la successió de Donohoe s’hi van acabar presentant dos candidats de la dreta europea, els ministres de Finances belga, Vincent Van Peteghem, i grec, Kyriakos Pierrakakis. Normalment, aquesta batalla sol donar-se entre representants de diferents famílies polítiques, però aquest cop eren dos membres del Partit Popular Europeu.
El guanyador, per a sorpresa d’alguns, ha estat el grec Pierrakakis, que és quasi nou a l’Eurogrup, ocupant la cartera de Finances només des del passat mes de març; mentre que Van Peteghem en forma part des del 2020. Format a Harvard i al MIT, Pierrakakis parla perfectament grec, anglès i francès i forma part del govern hel·lè de Kyriakos Mitsotakis des de 2019, quan va assumir la cartera de Digitalització (després va ser ministre d’Educació). Ell és la confirmació que en les votacions i decisions europees no sempre sumen estrictament els blocs de partits polítics, sinó que les sumes es mouen per altres diversos equilibris i aliances.
Pierrakakis s’ha imposat perquè és una veu del sud d’Europa, representant de la idiosincràsia econòmica mediterrània, d’aquí ja li venen uns vots; uns altres suports provenen per estar a favor d’emprar els actius financers russos congelats per ajudar a Ucraïna (cosa a la qual els belgues es neguen perquè molts d’aquests actius estan domiciliats al seu país); també per afinitats del mateix Partit Popular, sí, clar; i fins i tot uns altres vots li venen perquè dels dos candidats, Pierrakakis és qui més proximitat pot tenir amb els socialdemòcrates, a l’haver debutat en política en el PASOK, l’antic partit socialista grec, del qual va saltar a Nova Democràcia, el gran partit de centredreta grec. Un exemple d’això és el suport públic del ministre de Finances alemany, de la família socialdemòcrata dins del govern de Friedrich Merz.
Grècia segueix sent un dels països del món amb més deute públic, però al llarg de la darrera dècada han millorat molt la seva situació. I, ara, amb l’elecció de Pierrakakis al capdavant de l’Eurogrup, 10 anys després de Varoufakis, de Tsipras, de la Troika, dels homes de negre, del fantasma de l'expulsió i l’explosió, Grècia torna al tauler de joc, al cor de Brussel·les. El govern conservador grec es reforça i ratifica, i Telèmac torna a Ítaca, perquè ara Odisseu ja ha tornat i junts poden alliberar-se dels funestos pretendents.