Vivim temps confusos. Probablement perquè la nostra implicació, voluntària o no, als esdeveniments fa que la nostra no sigui la millor perspectiva. De vegades cal reduir els problemes, allunyar-se i  despullar-los, per veure que al darrere dels grans i inabastables, semblaria, temes hi ha una simplicitat bàsica. I recordem que simple no és sinònim de fàcil, com modern no és sinònim de bo.

Ara podríem analitzar un reguitzell de conflictes que ens aclaparen: la crisi de la monarquia i del model d’Estat, la fallida del sistema de partits de la transició, el procés sobiranista, el desballestament de l’Estat del benestar, la dictadura alemanya sobre els països del sud. Massa, diria jo, i una anàlisi que vulgui atènyer tots els temes alhora està condemnada a esdevenir incomprensible, per molt intel·ligent que sigui el lector i molt hàbil l’escriptor o publicista. Anem a pams, si em permeten, i una cosa rere l’altra. I comencem per casa nostra.

Cal partir d’un text legal, i d’una part d’aquest text que fins ara no ha estat suprimit, però tot arribarà, i de declaracions en seu parlamentària. El preàmbul del nostre Estatut del 2006 basa la legitimitat de la nostres institucions en raons històriques; al mateix preàmbul s’afirma que una majoria social considera Catalunya una nació; el Parlament declara la sobirania i el dret a decidir del poble català, el fa esdevenir oficialment subjecte polític. Dit això, quina importància pot tenir, realment,  un dictamen del Tribunal Constitucional? Quin poder pot exercir, realment, l’Estat? Quina importància  hem de donar a declaracions més o menys arrauxades vingudes d’enllà l’Ebre?
 
Si la nostra sobirania era difusa, ara ha pres cos. El pas està donat, i no hi ha marxa enrere, tot i que pot haver reacció, repressió, ocupació formal del territori o suspensió de l’autonomia. Escenaris aquests que, siguem seriosos, no contempla ningú a banda nostàlgics de l’antic règim, tot i que en aquests moments, des de la misèria moral i política del Govern espanyol pren la forma d’intent d’asfíxia econòmica amb la imposició d’un dèficit pressupostari inassolible que se superposa a un espoli fiscal endèmic. Però tot i així, una majoria social ja ha interioritzat aquesta sobirania inalienable, més enllà de les contingències del dia a dia.

L’únic obstacle per assolir aviat un estat que doni forma a la sobirania només pot raure en l’abandonament del procés per part dels de sempre, ja m’entenen. Sortosament, per dur a terme aquest abandonament, en el moment del partit que ens trobem, caldria que l’Estat Espanyol tingués cintura i oferís a Mas una sortida digna. Arribats a aquest punt, ja no val un plat de llenties, però potser sí una bona mariscada.

Per cert, el PSC bé, gràcies.