És temps de consultes. Els militants del PSOE, el PSC, Podem, els comuns i ERC estan cridats a les urnes internes per pronunciar-se sobre què han de fer les seves direccions. En un temps en què tot es qüestiona i tothom ha de fer renúncies, els actors en joc busquen legitimar-se per prendre decisions que saben que no seran còmodes ni complauran a tot el seu cos electoral. No serà fàcil, després de tot el que ha passat i passa encara, asseure’s en una taula i negociar. Més encara quan, als extrems de dins i de fora de les respectives formacions, hi haurà qui critiqui els qui obren camins transitables. Desbrossar-los implica deixar de banda el confort ideològic i l'èpica que regalen el maximalismes.

El diàleg té costos polítics, però dóna l’ocasió d'obtenir-ne també rèdits en forma d'uns acords que, en el cas dels independentistes, haurien de permetre com a mínim entrar en un escenari en el qual la repressió sigui cosa del passat i on el que diguin els catalans a les urnes tingui valor real. Més cost té encara no practicar el diàleg, perquè implica quedar fora del quadrilàter del joc polític. És el que els pot passar a Junts per Catalunya, que com ERC exigeix diàleg però dubta més a l’hora d’arremangar-se per fer-lo possible. Els postconvergents, durant dècades partit català central al Congrés, no han previst cap consulta i la seva cúpula, on les tensions entre sectors per aquest assumpte no desapareixen, decidirà la setmana que ve què fa.

El "com pitjor, millor" té molt poques possibilitats de funcionar i, a la llarga, és possible que es faci difícil justificar tirar a la brossa una oportunitat de sortir-se’n o de fer evident que, amb aquesta fórmula i nous dirigents a l’esquerra espanyola, tampoc haurà pogut ser. Si la unilateralitat, que no va tenir prou força per sortir-se'n fa dos anys, és l'única via, aquesta necessita nous arguments per ser efectiva.

Els independentistes tenen a la mà condicionar el que passi a partir d’ara al Congrés mentre la dreta espanyolista es reorganitza després del sotrac que ha implicat el desastre de Ciutadans i un ascens de Vox que ha tallat les ales al PP. I l’esquerra té l’ocasió de liderar les reformes que Espanya necessita si no vol que el seu estat de dret se segueixi degradant i el terreny de joc els sigui cada cop més advers. El procés ha fet evidents molts límits i debilitats, també a Espanya. L’estat de dret s’ha relaxat cada cop que s’ha amenaçat la unitat de l’Estat i han campat bandarres com el comissari Villarejo, que no ha ajudat precisament al PSOE i a Podem. Cap estat, és lògic, vol disgregar-se i que una de les seves parts se’n separi. Però això no es pot mantenir a costa de la convivència i de les garanties democràtiques.

Ho saben a Podem i en són conscients una part de les bases electorals del PSOE, segons l’enquesta del CEO, que constata com el que s’estén entre la ciutadania, bé perquè obliga a redefinir equilibris de poder o bé perquè no és prou prioritari entre els votants, triga a traspassar a les direccions dels partits. El gran repte de l’independentisme és aprofitar l’oportunitat que s’obre a Madrid mentre es manté unit i guanya múscul a Catalunya per tornar-hi. I la de l’esquerra espanyola és construir un marc propici per a les reformes i l’acord i on aixecar el telèfon per parlar amb el president legítim de la Generalitat no sigui una traïció intolerable. Ja poden pedalar.