Tenim dret a estar tristos

«Prou d'aquesta felicitat que ens imposa el capitalisme. Hem de poder estar feliços, enfadats, tristos o el que sigui sense haver-nos de sentir malament»

18 de juny de 2019
Quina obvietat, oi? Pot semblar fins i tot ridícul dedicar-li aquest espai a desenvolupar aquesta afirmació. O que em disposi a avaluar la situació política actual. Però no, avui vull posar sobre la taula una realitat que darrerament em persegueix i forma part de les meves converses arregladores de món. Sembla que avui no tinguis dret a queixar-te. Tens casa, tens salut, tens una feina, tens amor al teu voltant i quan et queixes sembles el mal encarnat en persona. Un monstre de l'egoisme, en el sentit més pervers i dolent del terme.

És igual que la teva feina sigui absolutament precària i amb prou feina t'arribi per pagar una habitació mida lavabo químic de festa major en un barri amb unes pujades on Kilian Jornet suaria. No importa si estàs sagnant i les teves hormones no juguen al teu equip i has d'anar a buscar a les criatures a l'escola i/o anar a una reunió on et trobaràs mascles carregats d'ego a qui et vindrà de gust esclafar el cap contra el del seu cantó i fer-los callar a tots dos a l'hora. Tant se val si tens una causa repressiva i compartir-la amb el teu entorn cada dia se't fa més difícil.

Si tens el que hem dit abans, no tens cap dret a queixar-te. Has de fer feliç. I no precàriament feliç. Has de ser feliç de veritat perquè estàs vivint el millor dilluns de tota la setmana; has de somriure a la vida i et tornarà un somriure; la vida no ha de ser perfecta per a ser meravellosa... i tot un reguitzell de frases estampades en tasses d'esmorzar que et regala el teu feliç, i desconegut, entorn els amics invisibles.

Cal reivindicar la infelicitat i la tristesa. No vull dir amb això que hàgim d'estar tot el dia plorant per les cantonades i auto complanyent-nos. Però sí que hem de poder mostrar aquelles emocions que socialment són considerades negatives. Hem d'acostumar-nos a dir: "avui estic trista". Sense haver de donar més explicacions. I, aconseguir, també, que el nostre entorn no se senti incòmode i hagi de recórrer a frases fetes que sovint incomoden més que ajuden com ara: segur que tot t'arregla; no estiguis així que tu vals molt; demà serà un altre dia, etc.

Tal com expliquen al seu llibre Happycracia: com la ciència i la indústria de la felicitat controlen les nostres vides, la sociòloga Eva Illouz i el psicòleg Edgar Cabanas, la felicitat s'ha convertit en una obsessió i un regal enverinat. Afirmen, i més d'acord no hi puc estar, que se'ns exigeix estar sempre el millor possible. Se'ns fa córrer, de forma obsessiva, per ser més productius i tenir més èxit, ja que es considera que aquest és el camí cap a la felicitat. I això, evidentment fa que els nostres índexs d'ansietat i depressió augmentin. Ens volen portar, segons ells mateixos expliquen, a ser atletes d'alt rendiment de les nostres emocions i, en comptes de generar persones satisfetes, completes i felices s'estan generant "happycondríacs".

Prou. Prou d'aquesta felicitat que ens imposa el capitalisme i tots els seus mecanismes de control. Hem de poder estar feliços, enfadats, tristos o com ens sentim sense haver-nos de sentir malament. Les emocions, seguint les paraules dels autors de Happycracia, no són positives o negatives, només tenen diferents papers en funció del context i les circumstàncies i són sempre polítiques. L'ira, per exemple, pot ser dolenta, però també tot ser molt positiva per lluitar contra injustícies.

Riu, enfadat, somriu, plora, crida, canta... fes el que sentis. Però no deixis que se t'imposi això també.