Un dels debats que s’ha obert en el nostre llarg camí cap a la independència és el clàssic “cor o cap?” a l’hora de dissenyar el discurs. A Catalunya –tradicionalment oasi d’un fals racionalisme “nòrdic”, auster (i un xic autista?)- ha dominat durant el darrer quinquenni un discurs sobiranista basat en el cap, en els números i en la lògica econòmica. Certament, l’extraordinària feina realitzada arreu del país per entitats com el CNN, el CES o la Fundació Catalunya Estat així ho confirma. “Arribarem als no-convençuts per la butxaca” s’ha dit. I certament, no poc èxit ha tingut la intensa campanya. Potser per això som on som. Però en la immediata batalla per estabilitzar o augmentar el percentatge de partidaris i acotar el de contraris, sospito que el discurs del cor serà vital d’escometre’l també.  Com va dir Marguerite Yourcenar, potser allò més recomanable en qualsevol procés de decisió és  “escoltar el cap, però deixar parlar el cor”.  

No sols són les agres piulades de la senyora exministra de Defensa, Carme Chacón, les que fan pensar en una escalada emocional. A ningú se li pot escapar que aquesta via ofereix recursos inesgotables als espanyolistes i que anirà a més. Recordem que tenen els mitjans de comunicació (sobretot televisius i digitals) al seu servei i que dominen perfectament les claus d’una omnipresent “emotivitat espanyola” que, al seu torn, té la desconcertant capacitat de disparar automatismes insospitats arreu de l’ànima catalana més pintada, començant pel quasi-universal “aquí a Espanya” que salpebra les nostres converses o les sevillanes que fan de sintonia a tantes “bodes” catalanes. Per cert, el periodista Jim Gallagher del The Guardian londinenc, comentant la campanya unionista a Escòcia, també recomana als seus –amb un “wrong but romantic”– que no en tenen prou els unionistes amb tenir la raó, sinó que han de “teixir un relat que apel·li al cor i no sols al cap”.

Què vull dir exactament amb això, aplicat a casa nostra? Vull dir que hem de pensar un discurs emocional de cara als 30% d’indecisos que no han tingut prou amb el discurs de la butxaca, entesa aquesta en el sentit més ample. El catalanisme ha de treure’s el son de les orelles i afrontar una viva insuficiència que ha patit històricament. La capacitat d’adreçar-se als “altres”. S’equivoca qui pensa que amb quatre frases de Justo Molinero a Radio Taxi seduïm aquell importantíssim pòsit social d’andalusos que viuen a casa nostra. Una “intel·ligent” campanya per remoure els sentiment andalús-espanyol, afegit a l’hipòcrita constitucionalisme colonial de C’s-PP, podria fer forat en aquest sector i el PSC-PSOE potser sentirà la temptació de jugar-hi, com ha fet sempre, potser més que ningú si el referèndum nebulós promogut per CiU-ERC realment cristal·litza en res sòlid i potencialment alliberador. L’ANC ha fet bé d’iniciar presentacions i campanyes en poblacions on això podría passar. Però potser se n’haurà d’afinar més el timbre emocional i la intensitat mediàtica. I preocupa saber que, de moment, Molinero se’n queda al marge.

En quant a continguts, veig vital desbloquejar una lectura fins ara inexistent en el bagatge discursiu català mainstream. Un discurs basat en traslladar les equivalències emocionals a les persones i col.lectius a qui volem arribar. Explicar, en termes comparatius, que perdre la nostra llengua (cosa que socialment estem en vies de fer, no?) és com si Andalusia perdés totes les seves oliveres. Explicar que els prohoms andalusos Lorca i Falla eren ferms partidaris de Catalunya i la seva llibertat. O treure més profit de fets com l’ocorregut enguany al Carnaval de Cadis: que la chirigota (Los de Gris) guanyadora incloïa els versos “Visca el Barça i Visca Catalunya”, de forma desacomplexada. Pessiga’t, però és així. Aprenem, doncs, a adoptar aquest llenguatge emocional i contagiós per explicar-nos –amb emotivitat lateral però directa- o correrem el risc que un tall perillós del 30% d’indecisos es pugui pujar a la carreta anticatalana de la Chacón, la Camacho i els C’s. De moment els hem arravatat el cap de l’assumpte. Anem a buscar-ne el cor?