Que ningú m’expliqui que està cansat, que se sent decebut, que hem anat amb el lliri a la mà, que ens han enganyat... I no sé quantes raons més. No, no les vull sentir!
No vull sentir cap més comentari d’aquesta mena, com no vull escoltar a ningú de la "banda del 155" omplint-se la boca de democràcia i repartint lliçons de moralina. Dient que ja sabien què s’hi jugaven, que ja els havien advertit, que saltar-se la llei té conseqüències...

No, ho sento, ja en tinc prou d’escoltar segons quins eufemismes i comentaris hipòcrites. Ja en tinc prou que em vulguin fer passar bou per bèstia grossa. Votar no pot ser mai cap delicte; donar veu al poble no pot ser mai un crim, perquè és el principi bàsic de la democràcia. I si cada dia queda més palès que aquests empresonaments només se sostenen en territori espanyol per algun motiu deu ser.

Sempre hem sabut que no seria senzill i tots ens omplíem la boca d’aquesta realitat, però ara resulta que només era xerrameca. Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, una cosa senzilla o fàcil és quelcom "que es fa o s’ateny amb poc de treball, que no costa gaire de fer, d’obtenir." Doncs era això companys, era això el que volíem dir, que la independència no s’aconseguiria treballant poc, sinó a força de picar molta pedra; que ens costaria molt d’obtenir. Ens costaria garrotades com les de l’1 d’octubre, moltes hores de dedicació, renúncies personals, treball i esforços econòmics. De tot això estàvem parlant quan dèiem que no seria senzill. O sigui que no em feu riure!

Ens les tenim amb un estat que lluita per no desintegrar-se, que fa aigües per tots costats, però que està disposat al que sigui per mantenir la unitat del seu territori. Potser tots plegats vam subestimar la resposta de l’estat espanyol, però "ara som al ball i hem de ballar".  I no crec que cap dels que va anar a votar l’1 d’octubre hagi canviat d’idea, així com tampoc els que van desbordar pobles i ciutats al cap de dos dies, o els que han acudit a totes les diades o a les múltiples concentracions.

Som a les portes d’un altre 11 de setembre, sí un més. I cal que sortim tots, que no es quedi ningú a casa! Que Europa i el món vegi que seguim dempeus, amb el ferm propòsit de defensar la nostra independència. Només junts ho aconseguirem! No podem perdre l’esperança perquè ens hi juguem molt, massa. Ben aviat seran els judicis dels empresonats i pinten bastos, hem d’anar units, amb determinació i aprendre dels errors comesos, ara que ja tenim clar que de res van servir les renúncies del passat.

No tenim dret a estar cansats, més cansats deuen estar els nostres presos i exiliats. No els podrem tornar mai el temps que els han robat, totes les coses que han deixat de fer amb els seus. No els podrem tornar la llibertat arrabassada, però tenim el deure i l’obligació moral de fer que el seu sacrifici no hagi estat en va.

Espolsem-nos la mandra i preparem-nos pels dies que vindran, perquè aquells que entenen de previsions diuen que s’acosta una tardor calenta. Els grans castells no s’alcen a la primera, fan falta més intents. La darrera temptativa va fer llenya, més d’un se’n va endur una bona xurriacada. Però si estem disposats a tirar amunt, cal que siguem tots a plaça. Estrenyem-nos bé la faixa, disposem-nos a fer una bona pinya perquè per bastir aquest castell tan ambiciós farà falta tothom. Pel camí patirem sotragades, però si ens mantenim ferms aquesta vegada el completarem.