Ja sé que, dit així –“tenim un problema”-, amb el panorama polític que tenim al davant i l’entorn de crisi econòmica que ens envolta, l’afirmació és un cant a l’optimisme. Perquè si només en tinguéssim un, de problema, rai! En tenim un caramull i de dimensions considerables, però aquest problema al qual em refereixo, és, segons el meu parer, nuclear, ja que afecta el moll de l’os social, civil, del nostre procés cap a la independència com a país. Les darreres eleccions, amb una certa flaire plebiscitària, han confirmat el que ja es veia venir d’una colla d’anys ençà: a Catalunya es delimiten unes àrees territorials en les quals guanyen les forces polítiques contràries a la sobirania nacional o bé, si no militantment hostils, que no hi estan compromeses, ni se’ls identifica amb aquesta causa. Alhora, les forces tradicionalment independentistes, o fins i tot autodeterministes, ocupen les darreres posicions en les predileccions del vot popular, fins al punt que, en molts municipis grans, ni tan sols hi estan representades.

Deixant de banda la Vall d’Aran, minoria nacional a Catalunya –i cas a part per la seva singularitat-, aquests territoris són, a grans trets, l’àrea metropolitana i el Tarragonès, amb algun altre cas, excèntric a la dinàmica més propera. En general, es tracta de municipis que, ja fa dècades, van rebre una onada migratòria importantíssima, procedent de diferents regions espanyoles. Molts dels seus descendents omplien els carrers de Barcelona, el darrer 11 de setembre, però potser no els seus pares o els avis. Des d’un punt de vista democràtic, tothom té el dret de votar el que cregui convenient, però hauríem de demanar-nos quins són els motius pels quals no se senten atrets per un projecte nacional sobirà, de què tenen por, què no fem prou bé com per no aconseguir de decantar-los cap a la nostra causa.

Em fa l’efecte que, sovint, l’antiespanyolisme una mica destraler d’alguns independentistes és viscut dolorosament i és un factor d’allunyament visceral de les tesis sobiranistes. Certes expressions, estils, afirmacions, paraules, amb més patriotisme primari que ciència acreditada, actuen com una vacuna d’efectes permanents, de forma que és pitjor el remei que la malaltia. Cal que aquests conciutadans nostres sàpiguen que, per a ser també catalans, no cal que renunciïn a ser el que ja eren abans: espanyols. Si això és el que se senten, això és el que són.  Com no van renunciar a ser catalans, els nostres exiliats republicans que van fer-se, també, mexicans o argentins. A més, la Catalunya independent no hauria de posar problemes de doble nacionalitat amb Espanya, per a aquelles persones residents a Catalunya i, doncs, ciutadanes de ple dret del nou estat, que volguessin continuar mantenint la nacionalitat originària, al costat de la nova que ja els vindria donada pel veïnatge administratiu d’anys i panys aquí. Tampoc caldrà que pateixin pel futur del castellà, com a gran llengua de cultura. El futur d’aquest idioma, oficial en 20 estats d’Europa, Àfrica i Amèrica, de cap de les maneres no pot pretendre ningú que es jugui a Catalunya. Afirmar-ho fóra un insult a la intel·ligència. El castellà ha de patir per l’anglès, no pas pel català. El castellà, com ara el català a la constitució espanyola, haurà de ser “objecte d’especial respecte i protecció” i així hauria de constar a la nostra constitució. L’ensenyament d’aquesta llengua serà garantit a tota la població i també ho hauria de ser el dret individual a adreçar-s’hi a l’administració. Res a veure,  doncs, amb la situació actual del català, ara, a Espanya. El millor que ens n’haurà quedat d’aquest país haurà estat, precisament, la llengua. La sabem i no tenim cap intenció de prescindir del seu coneixement, ni de la cultura que s’hi vehicula.

Diria que les prevencions cap a la independència, deixant de banda els sectors obertament espanyolistes i anticatalans, són més aviat de caràcter sentimental. Vull dir allò que s’anomena, sovint, “identitaris”. N’hi ha que pateixen o els fa por que, en una Catalunya independent, vés a saber què passarà amb la seva espanyolitat familiar, lingüística, emocional. No cal que pateixin,  en absolut. Ja fa uns quinze anys que vaig dir,per primer cop, que ser català depenia només de la voluntat i que podia ser-ne qui volgués ser-ho, hagi nascut on hagi nascut, parli la llengua que parli, dugui els cognoms que dugui. He sentit, amb una literalitat impecable, reproduir aquesta mateixa frase a líders importantíssims d’aquest país, fent-se-la seva, i demostrant així que, llevat d’algunes sortides de to per part de minories, el projecte nacional català és inclusiu, integrador, obert, convivencial i pacífic, perquè és un projecte de nació en construcció (*). I és tot això perquè és democràtic i perquè no som una raça, sinó una cultura. I una cultura és, sobretot, una llengua. I una llengua es pot aprendre.

Com si això no fos prou, hi ha els motius de caràcter econòmic, allò que en alguns moments hem anomenat “independentisme de butxaca”. Tot fa pensar que, en una Catalunya independent, viuríem millor que ara. I el que és segur és que, pitjor, segur que no hi viuríem. Administrar els nostres recursos, sense la sagnia permanent que fuig cap a Madrid, acceleraria la nostra sortida de la crisi i ens permetria millorar la sanitat, l’educació, el transport, l’accés a l’habitatge, la reactivació de l’economia i el consum, etc. A més, mirant tots els índexs de desenvolupament humà, resulta que els països més avançats del món, més rics, més justos, amb més oportunitats de progrés, més educats, més cultes, més democràtics, menys corruptes, més segurs, són països de dimensions similars a les de Catalunya o els Països Catalans. No podem estalviar cap energia a l’hora de sumar una majoria social inqüestionable, una majoria civil estable que garanteixi l’accés a la independència com a millor garantia d’accés no sols a la llibertat i a la llengua catalana, sinó a la justícia social, el progrés, la modernitat, la cultura i el màxim coneixement possible de llengües. Qui pot estar en contra d’un país així? Doncs ens hem d’explicar millor, amb més mà esquerra i més intel·ligència si volem ser majoria. Així de clar...

(*)Vegeu el tema tractat més detingudament al meu article “Identitats i nació en construcció”, a diversia upf, revista de la càtedra sobre diversitat social de la universitat Pompeu Fabra.