Proposar a aquestes alçades de la pel·lícula una tercera via només es pot fer des de la ignorància del passat recent o des de la mala fe per enrarir el procés obert a Catalunya. En el cas d’Unió o el PSOE de Catalunya no es pot al·legar desconeixement de la estratègia feta fins ara dels successius governs de la Generalitat, doncs, ambdós han estat protagonistes. Per tant, hauríem de sospitar que aquest plantejament es fa des de la mala fe de voler enterbolir i enrederir el procés.

Que el PSOE de Catalunya ens vulgui fer creure que podran modificar l’actual Estat espanyol quan van ser incapaços de fer un acte de dignitat en el moment (recent també) de la negociació del nou estatutet o en les infinites votacions contradictòries a Catalunya i a Espanya (corredor del Mediterrani, etc) és pensar que la ciutadania es mou encara en vells paràmetres o que l’11 de setembre no va existir.

Que Unió ens proposi el mateix i, a més, fer-ho en pocs mesos és una mostra palpable de voluntat d’engany i pensar que amb engrunes ho podem solucionar. Sincerament, dóna més la sensació que volen guanyar temps per continuar en la confortabilitat de la poltrona espanyola i continuar vivint de la relació Espanya-Catalunya.

La tercera via, com va dir fa temps el president Mas, només pot sortir (ja hauria d’haver sortit) de Madrid: tant del poder polític com de l’opinió pública o publicada. És una humiliació que vulguem introduir en el debat nacional una reforma de l’Estat des de Catalunya quan mai ens hem en sortit i mai ho farem. És voler ensopegar amb la mateixa pedra cada vegada des de fa 300 anys.
 
Si no volen escoltar al poble català o no se’l volen creure que facin cas i escoltin a l’Estat espanyol: “no” a la consulta, “no” a que Catalunya sigui un subjecte sobirà, “no” al concert econòmic, “no” a tenir política exterior, “no” a les seleccions, “no” a la normalització de la llengua, “no” a la supressió de les administracions duplicades de l’Estat, “no” a tot. Però, a més, cal recordar que el primer Estatut de Catalunya no es va desenvolupar mai en la seva totalitat (ni a la meitat) i l’actual encara esta per encetar ... Espanya mai ha complert els tractes que s’ha vist obligada a signar.

“El Sol sempre surt; ara bé, és possible que demà no tinguem sol però no probable”. Ara volen que abandonem el dret a decidir, a la probabilitat de que majoritàriament vulguem ser una nació normal perquè hi ha una “possibilitat” a que Espanya canviï. Un canvi que no es veu per enlloc i, a més, ho hem de confiar a dos agents polítics que només han mostrat fidelitat a Espanya.