Tots, jo el primer, hem donat per bona la interpretació que l'abdicació de Joan Carles I té molt a veure amb el risc de secessió de Catalunya i la necessitat de l'establishment d'articular al voltant d'un nou monarca una alternativa capaç d'aturar el procés sobiranista. La tercera via.

La intenció de “hacer algo” hi és, segur, però voldria assenyalar les dificultats de tot ordre que es trobarà aquest pla B en relació a Catalunya. Són tantes i tan rellevants, que em sembla raonable pensar que hi ha moltes possibilitats que la tercera via no arribi ni a néixer, víctima de les seves pròpies contradiccions. Vegem aquestes dificultats.

El pes de la doctrina aznariana. El PP porta molts anys creant doctrina des de la FAES, laboratori i búnquer alhora. Milions de folis escrits, milers de conferències dictades, centenars de debats. Pluja fina (i de vegades calamarsa) que ha calat profundament en el partit, en el seu entorn mediàtic, en els seus votants i en els centres de poder de l'Estat. I aquesta doctrina (nació espanyola i recentralització), va just en direcció contrària a la de la tercera via. Això no es gira en quatre dies, ni en quatre mesos, ni en quatre anys.

La debilitat extrema del PSOE. Duríssimament castigat a les urnes, sentint l'alè de Podemos i IU al clatell, i amb una guerra interna oberta pel control del partit i per la candidatura a la presidència del govern. La tercera via necessita els dos grans partits espanyols en bona forma i amb lideratges forts capaços de liderar l'operació. Ara mateix el PSOE no compleix les condicions i no les complirà fins a la tardor com a mínim. I a la tardor, amics, tot el peix pot estar venut.

Els barons. Les pròximes eleccions en el calendari espanyol són les municipals+autonòmiques de maig de 2015, d'aquí a menys d'un any. Els barons territorials de PP i PSOE ja estan tots en precampanya. Abans de maig de 2015 és impossible que els barons avalin i defensin en el seu territori la tercera via. Al contrari, allò que més els rendirà, com sempre, és oposar-s'hi.

La capsa de Pandora constitucional. Els esdeveniments d'aquests darrers dies demostren que és impossible obrir el meló constitucional sense haver d'afrontar el debat monarquia/república, i fer-ho ara és fer-ho en plena crisi econòmica i enmig del descrèdit absolut de les institucions arreu d'Espanya. Perillosíssim. Se li demana realment a Felip VI que per solucionar el tema català posi en perill la institució que està obligat a defensar i el seu propi regnat? I l'alternativa, una reforma constitucional express via disposició addicional només per a Catalunya, xoca frontalment amb els tres punts anteriors.

CiU. Rajoy ha dit clarament que no es ficarà en un procés de reforma constitucional si CiU no s'hi implica i se'n corresponsabilitza. Però si CiU fa això ara, ERC se la menja definitivament. CiU no es farà aquest harakiri.

La gent de Catalunya. Si malgrat tot, la tercera via supera tots aquests obstacles, tots, i arriba a formular-se, complirà totes les condicions necessàries però no l'única condició suficient: que el poble de Catalunya es cregui la promesa dels que mai n'han complert cap i l'avali amb els seus vots. Aquesta és l'autèntica grandesa del procés que hem engegat entre tots: que aquest cop, l'última paraula la tenen els ciutadans.