Les enquestes les llegeix el diable, però solen fregar algunes veritats. Diuen que una majoria de catalans no volen declaracions unilaterals. És lògic: es dispara l’avara prudència d’aquest poble, que no tolera incerteses. L’independentisme no és una ràbia, és una constatació racional, bàsicament de la classe mitjana, amb incursions en les classes populars de terra endins. Un gruix social molt important, del tot determinant, però molt aferrat als usos i costums inculcats pel pujolisme sempitern, per la dictadura fins i tot: tot el sentiment, tota l’argumentació, però vigila que no prenguem mal.
 
En el medi urbà i pujant una mica l’escala social, la prevenció és absoluta. És la que detecta El País i la que volen seduir els nous liberals (o de sempre) del desaparegut Duran Lleida o de Fernández Teixidó, tan benpensants ells, tan mesurats, tan d’encara ens podem entendre. Són tercerviïstes reviscolats per les dificultats objectives del procés. Somien amb una oferta d’Espanya que adobi quatre o cinc coses que, n’estan convençuts, aniran com anell al dit als qui es passen de prudents. Hi posen el finançament i tot, com si no s’estés discutint, en la taula rodona aquella, un nou sistema d’escanyament: un dels experts va dir que a Catalunya li pertoquen menys diners que fins ara!
 
Els tercerviïstes xalen amb les sacsejades a la política espanyola, no pas perquè segueixin el PSOE, això no, sinó perquè un Rajoy afeblit els sembla més tractable. És cert que Susana Díaz –“a los catalanes ni cupo ni nación”, remember?—està desarborada, però Pedro Sánchez no va gaire més enllà de donar una excusa al PSC per continuar considerant-se catalanista. Maquillatge i bones intencions. Allò no suma. I la tírria mútua amb Podemos no hi ajuda. El PSOE ha de muntar els seus equilibris de poder, dintre i fora del partit, i això no posa els catalans al centre. Seguiran amb la reforma federal que defensen des de l’any zero, sense avançar gens per aquest camí.
 
La cosa està complicada, cert, però no hi n’ha d’altra. Tots ens fem il·lusions, però cal veure qui té poder, força i suport popular perquè la il·lusió esdevingui realitat. La resposta, a la tardor.