Estan a la ràdio, gairebé a qualsevol hora, com una pluja fina que ningú tem, però que t'acaba calant fins als ossos. Estan a la televisió a totes hores en permanent servei de guàrdia. Són les tertúlies, el vell i noble art de reunir-se al voltant d'una taula amb el propòsit d'intercanviar idees, opinions, de vegades dogmes. Veig que Cristina Cifuentes s'ha incorporat com a tertuliana VIP al matinal d'Ana Rosa. Veig que els comentaristes d'Antonio García Ferreras departeixen animats sobre un cartell falsificat que el programa ha atribuït a Tsunami Democràtic sense ninguna verificació. Veig que Javier Negre, inquilí permanent dels platós espanyols, s'ha menjat una condemna per haver publicat una entrevista que mai li va ser concedida.

Alguns mitjans privats de comunicació, per descomptat els més poderosos i lucratius, han cultivat un ecosistema d'opinions sovint uniformes i de la mateixa branca. De vegades es tolera alguna veu discordant i minoritària que de seguida és silenciada per la resta de tertulians o pel mateix presentador, si cal. La dissidència s'administra en petites dosis igual que un metge injecta una quantitat menor d'un virus en una vacuna. Així s'immunitza al públic. Així es transmet el missatge que el mal existeix però és intranscendent. Així es predica la il·lusió equívoca que totes les opinions, incloses les més exòtiques, són permeses per tal que no tinguin consens.

Encara recordo -i gaudeixo- el pas de Willy Toledo pel taulell d'Al Rojo Vivo a la Sexta. A ningú se li escapa que Toledo ha estat vetat durant una dècada després d'haver estat un actor de capçalera del cinema espanyol. Les seves opinions polítiques no agraden als amos del corral. García Ferreras, no obstant això, no va tenir cap inconvenient de convidar-lo al seu programa. Al cap i a la fi, no havia de ser res més que una intervenció esporàdica. L'objectiu del programa era presentar-lo a l'audiència com un boig en un debat amanyat on faltarien les tornades habituals. Cuba. Veneçuela. El tret va sortir per la culata i les intervencions de Willy Toledo es van viralitzar a les xarxes. Suposo que no tornaran a convidar-lo.

Ara mateix recordo també el programa que presenta Iñaki López, La Sexta Noche, que compleix ja gairebé set anys a la graella televisiva. Se'm posen els cabells de punta només de pensar en la fauna avícola que ha desfilat per les seves butaques. Els Indas, Rojos i Marhuendas, amb el seu verb amb vestit, les seves fake news i la seva olor de Brummel i naftalina, han deixat una impremta inesborrable de vergonya aliena en la història de la televisió. Recordo també una altra antiga querella del programa. Durant set anys, els convidats han despatxat les seves opinions sobre l'independentisme basc sense que ningú mai hagi tingut la delicadesa de convidar com a contertulià a cap portaveu de l'independentisme basc.

La tertulitis aconsegueix que l'opinió d'uns pocs sembli majoritària. Les teves opinions no són marginals. Són marginades.