Mentre parlem de com el gust musical tendeix a uniformitzar-se arreu del món arran dels èxits de les figures globals, un degoteig d’excepcions ens fa refer la frase una vegada i una altra. El darrer exemple el proporcionen aquests xicots coneguts com The Tyets, un nom que en poc temps s’ha col·locat en boca de tothom, jovencells i pares de família, amb la feliç ocurrència de Coti x coti, cançó on fonen el pop urbà amb la sonoritat de la cobla i els passos civilitzats de la sardana.

És agradable veure com, des dels àmbits protectors d’aquesta forma de música, això de The Tyets no ha estat rebut amb una pluja d’improperis, ni amb fredor altiva, sinó més aviat amb simpatia, i com una oportunitat més que no pas una amenaça. No s’han deixat sentir, tinc la sensació, crits acusatoris d’apropiació cultural, ni de banalització o falta de respecte. Ans al contrari: la Confederació Sardanista de Catalunya s’hi ha acostat amb delit i fins i tot ha tutelat una versió alternativa (més ortodoxa) de la cançó, i la Federació de Cobles de Catalunya ha agraït a The Tyets la seva gosadia afegint-hi que tant de bo inspiri altres episodis de fusió urban a partir de la cobla.

És significatiu el contrast entre aquesta actitud de benvinguda i els escarafalls que encara avui en dia s’observen al voltant del flamenc, del que és o deixa de ser. Després del serial “Rosalía no es flamenco”, propulsat des de certes tribunes guardianes de les essències (crítics de la premsa de Sevilla, per exemple), aquests dies ha arribat una segona entrega arran de la il·licitana Blanca Paloma i el seu cant eurovisiu. El reputat cantaor Arcángel ho ha sentenciat, a propòsit d’un tema, “Eaea”, que la cantant va presentar com “una nana per bulerías”: “Blanca Paloma no hace flamenco”, ha etzibat a les xarxes. “No creemos más confusión”.

Sobta assistir a aquestes alçades a aquesta mena de debats. Per què, al capdavall, és tan rellevant col·locar, o no, una determinada proposta dins d’una casella genèrica? Té sentit entendre un estil musical com un objecte tancat i barrat, curosament dipositat entre cotons a la vitrina del museu? I seria flamenc, el flamenc, si no l’hagués precedit l’evolució natural d’una sèrie de cants populars? En el seu dia, discos avui venerats com La leyenda del tiempo (1979), de Camarón, o Omega (1996), d’Enrique Morente, van aixecar ampolles entre els cercles ortodoxos, i tot que des d’aleshores les fusions campen sense aturador, no hi falta el crit dels guardians de les essències i els debats bizantins.

No sembla, en canvi, que el món de la cobla, tan sovint titllat de carrincló, rural (com a insult) i finalment conservador, s’esquinci les vestidures davant d’una innovació tan descarada com la de The Tyets. Gosadia que cal col·locar en el context històric, val a dir: el diàleg dels flabiols i les tenores amb altres estètiques musicals té història al darrere, des de la Companyia Elèctrica Dharma a Obeses, passant per les moltes aventures de la mateixa Cobla Sant Jordi (còmplice de The Tyets a Coti x coti) amb creadors com ara Roger Mas, Pascal Comelade o el guitarrista Niño Josele.

És possible que la bona resposta del gremi davant aquesta cançó tingui a veure amb el fet que la cobla i la sardana han estat tan trinxats al llarg dels anys, en nom d’una idea de modernitat, que arribats a aquest punt, els senyals de complicitat es reben amb els braços oberts i, al capdavall, fora suïcida obstinar-se a quedar-se a la ultratomba. Sigui com sigui, que corri l’aire, doncs, que es cancel·lin els prejudicis i agafem-nos fort, perquè tot això no ha fet més que començar.