En l'intent de cop d'estat del dia de Reis als Estats Units (increïble això, oi?), van aparèixer un munt de milícies armades, grups i faccions que només els estudiosos de l'extrema dreta nord-americana en saben parlar amb una certa autoritat i, evident, les agències de seguretat (se suposa).

Un d'aquests grups, que a mi em va cridar l'atenció, és el Three Percenters, els del tres per cent, si em permeteu dir-ho així. Fer una brometa ara és molt fàcil, però me l'estalvio. Es diuen Three Percenters, perquè hi ha una certa creença popular que només el 3% de colons van agafar les armes contra els britànics. És a dir, segons aquest personal, ells voldrien homenatjar i emular, evidentment, si més no en simbolisme, els purs, els herois, els valents, els autèntics patriotes. La resta, abans i ara, serien uns mesells, uns traïdors, uns covards; vaja, uns col·laboracionistes, per dir-ho finament.

Aquest fenomen de purs i impurs, de patriotes i de col·laboracionistes, de valents i de covards, es reprodueix arreu. I si passa en països que van reeixir en els seus anhels d'independència, com els Estats Units, primera potència mundial, avui partida en dos i carregada d'odi a causa del populisme de dretes i ultraliberal, també es produeix en països que no ho han aconseguit, com el nostre.

Als Estats Units, teories de la conspiració i la mentida institucionalitzada, entre altres raons, han fet que més de 70 milions de persones votessin un psicòpata com Donald Trump. Repeteixo: més de 70 milions de persones.

A Catalunya, les teories de la conspiració són substituïdes pel realisme màgic, i també són grups de dretes els que en són més partidaris. Alguns seguidors d'aquests grups, votants i militants, fan de les xarxes socials el seu camp de batalla. Cada dia hi van de cacera: hi van a caçar traïdors, mals catalans, col·laboracionistes, autonomistes, escòria espanyola, segons ells. La diana de tota la seva ira són, preferiblement, la bona gent d'ERC, ja siguin presos, diputats, exdiputats, regidors i militants.

A vegades, he llegit tuits i comentaris, fets des de l'anonimat, adreçats a Oriol Junqueras, per exemple, que m'han indignat per la seva crueltat, pel seu odi, per la seva manca d'empatia amb un home que ha estat conseqüent fins al final. I ho ha estat tant que compleix una condemna de 13 anys de presó, mentre els patriotes són a les tertúlies o al sofà de casa fent la revolució de les paraules i del Dry Martini o de la ratafia, com vulgueu. O criden a la revolta des de les segones residències.

Un altre dirigent d'ERC que constantment és vilipendiat és Joan Tardà. No he conegut una persona més entregada a la causa que Tardà. I no ara, si no des de fa molts anys, quan ser independentista o dir-se independentista era considerat estrafolari. Però Tardà, al Baix Llobregat, a l'anomenat cinturó roig, picant pedra, molt abans de ser diputat i molt abans que alguns dels caçadors de traïdors sabessin què era això de la independència. Avui, Tardà, pels zelotes independentistes és un traïdor, però també és un nazi, un feixista i un agent del CNI.

La dreta pateix un procés de descomposició, de desintegració. No ho dic jo. Ho diuen publicacions liberals i de prestigi com The Economist. Passa als Estats Units, però també passa a Catalunya, on la desintegració de la dreta és directament proporcional a la degradació de l'independentisme dels conversos.

Només des d'aquesta descomposició i por pel futur puc entendre, que no acceptar, aquest odi contra Tardà, un odi que és instrumentalitzat, si és que no és dirigit i impulsat, pels que dels últims 40 anys en porten 33 al poder.

Pels que encara volen anar a les fonts, pels que encara són capaços de pensar sense que cap profeta o nou carlí els expliqui com és el món, Joan Tardà ha fet un llibre que us recomano: En defensa pròpia, es diu. El pròleg i l'epíleg el fan, segurament, per la colla dels Threee Percenters catalans, dos traïdors més: Arnaldo Otegi i Sergi Sol.

Del llibre de l'amic i admirat Tardà en podria destacar molts fragments, perquè de veritat que paga la pena llegir-lo, però em quedo amb dues crides, aquestes: "A Esquerra Republicana no hem estat mai partidaris de la frase 'Primer la independència, després la ideologia'". I aquesta altra: "Hi ha un independentisme que no ha volgut aprendre de l'esquerra abertzale, a la qual li va costar tant assumir el disbarat fatídic del 'com pitjor, millor'".