El mite pro patria mori va començar a esquerdar-se molt abans del 9-N. L’estupefacta societat dita civil va constatar com les relacions entre tots els partits del denominat bloc sobiranista patien unes turbulències que van esclafir en la reunió del palau de Pedralbes. La pressió d’Òmnium i l’Assemblea, i també un cert sentit comú, van aconseguir reajustar les peces de la porcellana fina que reivindicava el president Mas. Superada la prova de la consulta, però, la pròxima etapa és molt més complexa i la unitat que reivindiquen tants i tants encara queda més lluny.

És lògic i és lícit que sigui així. Encara que pugui resultar també estèril. Ni tots tenen les mateixes conviccions, ni tots comparteixen la mateixa estratègia, ni tots cobreixen les mateixes sensibilitats socials. Per això hi són. Un votant de la CUP difícilment pot acceptar que el seu referent polític comparteixi llista electoral amb aquells que conformen “el sistema”. Esquerra Republicana és “esquerra” i se’n sent i se’n proclama. Més enllà de les trampes que ens fem els uns als altres, en una societat en què les diferències sovint són més sentides o ornamentals que reals. Però, en tot cas, si no hi hagués la necessitat de sentir-se d’“esquerres” i proclamar-se’n, no hi hauria Esquerra Republicana. Forçar tots aquests ressorts, per exemple, per confluir en una única llista electoral amb intencions plebiscitàries segurament reclama sentir la situació que viu Catalunya més extraordinària del que és.

Podria passar. Hi ha una enorme massa social que viu els moments exactament com extraordinaris i reclama decisions i actuacions polítiques que s’hi adapten. Demana una llista unitària amb partits i entitats civils que encarrili el procés sobiranista de manera definitiva cap a la independència. Però hi ha altra gent que no ho viu així. I tampoc ho fan els mateixos partits. Molt referents teòrics d’Esquerra Republicana afirmen ara que cal establir, en primer lloc, l’hegemonia d’una “esquerra independentista”. Òbviament, aquesta opció no contempla incorporar-se a una llista electoral encapçalada per Artur Mas.

En els pròxims dies viurem dos punts d’inflexió quan Artur Mas, el dia  25 de novembre, i Oriol Junqueras, el dia 2 de desembre, s’expliquin. El debat serà intens. Apassionat. Entre els avantatges i els inconvenients que es podrien derivar del fet que Convergència i Esquerra conflueixin en una llista electoral única o que es presentin a les eleccions per separat. Sentirem tota mena de doctes de cuina i interessats de rebost proclamant les virtuts de les seves tesis i les maldats de les dels altres.

Com que aquesta experiència ja ha estat viscuda arran dels dos governs tripartits, el que hauria de demanar la gent sensata, aquells que pensen en la sort i en la dissort del seu país per sobre de qualsevol altra consideració, és que hi hagi discrepància però no combat. Per l’amor dels déus, que ningú es llanci els plats al cap! Tinguem la festa, i la llista o les llistes, en pau.