ARA A PORTADA
M’explicaré. Hi ha departaments de la Generalitat que destinen bona part dels seus recursos en nòmines del propi personal, inversions i/o donar ajuts i subvencions a empreses, entitats, etc. Les retallades s’estan centrant en aquests darrers dos àmbits, fins a l’extrem que hi ha àrees del Govern que pràcticament s’han quedat, o es preveu que aviat quedaran, sense partida pressupostària per aquest concepte d’inversions, ajuts i subvencions. En aquest marc, fins a quin punt té / tindrà sentit la continuïtat d’aquestes estructures públiques? Mantenir-los per gestionar què?
En aquest context, al Govern se li presenten dos escenaris: o entomar (prendre) les plenes competències i recursos propis d’un estat o tancar. L’oasi de l’autonomisme que en èpoques de bonança ha tingut tants adeptes entrarà ara en hores magres i li creixeran els adversaris.
Aquest és un fet especialment delicat a casa nostra, on en lloc del principi de la subsidiarietat propi de models federals s’ha optat pel regionalisme i la duplicitat. Així, des de la Generalitat s’han implementat serveis nacionals que alhora s’han continuat mantenint des de l’àmbit estatal. La televisió pública, que se n’ha parlant força aquests dies, n’és un exemple. Si en altres èpoques no es va qüestionar el fet de mantenir dues televisions públiques (deu ser l’únic indret del món que això passa), el context d’ara posa al descobert les nostres misèries.
Podríem parlar de l’esquizofrènia col·lectiva que ens ha portat aquest model, però en tot cas d’això ho parlarem un altre dia. Parlant estrictament en termes pressupostaris, i seguint en l’exemple de la televisió, el Govern català de moment opta per aprimar la partida corresponent a “la nostra” televisió i no diu res pel que fa a “la que no és la nostra” però que la paguem com si ho fos. Perquè ens entenguem: valents per retallar TV3 i mutis i a la gàbia pel que fa a TVE.
Sembla ser que la crisi econòmica té encara molt recorregut i que caldran més retallades. De moment el Govern de la Generalitat està conduint aquest aprimament en estrènyer el propi cinturó abans d’entrar en tensions amb el Govern espanyol. Aquesta dinàmica, però, porta inevitablement a una major supeditació de Catalunya a Espanya.
Si la Generalitat de Catalunya continua actuant com un govern regional que es va aprimant i no planteja dotar-se d’un major múscul estatal té molts números que acabi autoliquidant-se. Per ser més precisos, més que d’aprimament del Govern caldrà parlar aleshores d’anorèxia nacional.
Pagès d'origen, sociòleg i màster a la London School of Economics. Ha treballat a la Universitat Autònoma de Barcelona com a cap de projectes europeus de recerca, ha estat director tècnic del Consorci del Lluçanès i posteriorment cap del Programa de Comercialització Agroalimentària, dins la Direcció General de Comerç, des d'on ha portat projectes com gastroteca.cat, participació a fires, estratègies de comercialització, etc. Actualment és tècnic del projecte Catalunya Regió Europea de la Gastronomia 2016 i col·labora amb la Fundació Alícia així com en diferents organismes en projectes relacionats amb la promoció dels productes agroalimentaris catalans.
- Tisorada a «la nostra»! I «la que no és la nostra»? · Opinió · Nació
-
- Iniciar Sessió
- Subscriu-t'hi
- Newsletter
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.