La tradició espanyola és girar-se d’esquena a Europa, cosa que li va garantir neutralitat en les guerres mundials i espai per perpetrar-ne la pròpia en el mig. És un país entotsolat i egoista. Ara torna a plantejar-se-li la disjuntiva i torna a prendre-s’ho amb distància displicent. Com em demanen que faci la guerra si estic pendent d’unes eleccions! Doncs debatem-ho, una altra de les coses que a Espanya li costa de fer. És cert que la guerra del senyor Bush contra el seu Eix del Mal va ser un desastre i que, en general, la guerra és la pitjor de les solucions. En això hi estem tots d’acord. Ens repugna matar, destruir, fer mal. Però alhora gastem –perquè nosaltres tots paguem- milions per mantenir exèrcits que, diem tranquils, han de fer només missions de pau. Com si el món fos ara mateix com volem que sigui en el futur.

Ja comencen a circular manifestos i manifestacions progres dient que ni una bomba “en el meu nom”. Mentrestant els països forts europeus fan una cosa que sembla intel·ligent: perseguir l’ISIS, o com li vulgueu dir, en el seu espai físic, a partir del qual es va expandint. Un espai on tortura, viola i destrossa. Un espai que li dóna rèdits econòmics suficients per anar fent atemptats durant dècades. D’acord, no ens agraden les bombes, però destruir aquest punt de conflicte calent no sembla una mala idea. O no estem parlant tota l’estona d’enemics? En tot cas, un altre cop: debatem-ho. Discutim-ho. Raonem-ho.

Dir això és condemnar-se a rebre pals virtuals a manta. Ho assumeixo. Jo, si he de ser sincera, no ho tinc clar. Estem en un moment de moltes incerteses. I és progressista qüestionar fins i tot aquells principis –com el de la pau- que semblen intocables. Però no hi ha, a Espanya, valor per fer costat a Europa ni a Catalunya valor per encetar el debat. Un debat que, és clar que sí, ha d’incloure els pecats europeus i americans comesos amb total prepotència sobre un mapa mundial que dibuixaven a plaer, fins que s’ha acabat –sembla- la festa.