Analistes de pa sucat amb oli han relacionat aquests dies els 300.000 vots perduts per ERC a les eleccions municipals amb la campanya per l’abstenció que promou un petit sector de l’independentisme. No hi ha per on agafar-ho: els promotors d’aquesta campanya són tots, del primer a l’últim, satèl·lits de l’univers de Junts, persones i mitjans sense cap poder de prescripció en l’electorat d’ERC. Ni l’ANC i els seus grups de whatsapp, ni els editorials de Vicent Partal, ni els tuits de Jordi Graupera i companyia, ni el pòdcast d’Albano Dante i Josep Costa, ni els centenars de bots tuitaires amb la Creu de Sant Jordi al perfil fan pessigolles a ERC. Aquest món i el partit republicà són galàxies mentals desconnectades. Si la campanya ha tingut un efecte (diminut) el 28M, ha estat fer perdre 6.000 vots a Junts, i potser uns quants dels 40.000 perduts per la CUP.
 
El que li ha fet perdre vots a ERC, doncs, no és cap campanya per l’abstenció sinó la praxi política de la mateixa ERC. Quan un partit té el seu electorat raonablement satisfet i motivat, no hi ha campanya per l’abstenció que l’hagi de preocupar o el pugui afectar. I és obvi que el 28M una part significativa dels votants del partit de Junqueras no ha vist cap motiu prou poderós per aixecar el cul de la cadira. Tampoc no han canviat de papereta, segons les primeres anàlisis postelectorals de transferència de vot. Simplement s’han quedat a casa. Entendre per què hauria de ser la principal preocupació de la cúpula dirigent republicana. Però un servidor els aconsellaria (a ells i també a la CUP) que no busquin les raons fora, com els equips petits que es queixen de l’àrbitre. Que les busquin en ells mateixos.
 
Si parlem de mobilització electoral, als partits independentistes els espera un bon test d’estrès el 23 de juliol. Són probablement les eleccions espanyoles més importants per a Catalunya des de la transició. No està en joc una simple alternança entre els dos grans partits sistèmics, PSOE i PP, sinó el possible retorn del (neo)franquisme al govern a través de VOX. Les notícies que arriben de les comunitats i ciutats on PP i VOX ja han pactat no deixen lloc a cap dubte. El franquisme sociològic latent durant quatre dècades s’ha desacomplexat del tot, i els ciutadans de Catalunya ara han de triar com hi volen fer front: reforçant l’esquerra espanyola que ha governat en coalició els darrers quatre anys (PSOE/PSC i SUMAR/Comuns), o bé amb una resposta sobiranista contundent (ERC, Junts, CUP).
 
Abstenir-se és respectable, però no serveix per evitar que el neofranquisme torni a governar les nostres vides. En unes declaracions sorprenents, la presidenta de Junts Laura Borràs deia recentment que “no som aquí per salvar Espanya de la seva ultradreta”. Com si un govern PP-VOX no hagués de governar sobre Catalunya, també! Per molt lluny que ens quedi mentalment Madrid, la Moncloa i el Congreso ens governen també als catalans, i per tant del que es tracta el 23J no és de salvar Espanya de la seva ultradreta, sinó de salvar Catalunya de la ultradreta espanyola. És en defensa de Catalunya, que s’ha d’aturar el neofranquisme. I qui no ho entengui, que miri què està passant ja al País Valencià i les Illes. Si els partits independentistes no són capaços de fer aixecar el cul dels seus votants de la cadira, en pagarem tots les conseqüències.