Hi ha un episodi del congrés de Junts que explica millor que cap anàlisi l'existència de dues ànimes dins del partit. Quan la ponència sectorial va votar una esmena a favor d'arrenglerar-se amb l'OTAN i les institucions europees en pena guerra a Ucraïna, més del 80% dels integrants de la comissió hi van votar a favor. Oriol Izquierdo, membre de l'equip redactor del text original, va mostrar reticències davant la decisió perquè no era prou "transversal". L'ordre dels quadres del partit provinents de l'antiga CDC es va imposar -com en bona part de les votacions, de major o menor transcendència- als qui van integrar-se al partit de Carles Puigdemont des d'altres tradicions polítiques. "Menys samarreta i més camisa", com remarcava un dirigent de llarga trajectòria en la jornada final del conclave. Hi ha prou elements per pensar que el partit ha virat cap a l'ordre?

Sí i no. En el flanc de les respostes afirmatives s'hi troba la decisió -aprovada amb un percentatge de vots inqüestionable- de suprimir l'impost de successions i donacions, explorar fer el mateix amb el de patrimoni i rebaixar el tipus màxim d'IRPF del 50% al 45%, també emmarcada dins la ponència sectorial i que entronca amb el programa electoral de CiU del 2010 que va permetre a Artur Mas aterrar a Palau. Va aconseguir implantar-la -Unió va pressionar per fer complir íntegrament el programa-, però la va haver de revertir davant la crisi econòmica que assolava Europa. Introduir la supressió de successions -ja descartada pel president Pere Aragonès- és la manera que té Junts de dir que hi ha idees al marge de l'estelada i la confrontació, encara que això suposi un llast a l'hora de vendre la formació com a exponent del centreesquerre, com han aspirat fins ara els seus dirigents, que així l'han venut des del seu naixement.

Junts no és ni serà Convergència, encara que bona part de les cares conegudes en provinguin. I, si vol tenir èxit en la pugna amb ERC per l'hegemonia, no pot replicar estructures rovellades. El país ha canviat des que va arrencar el procés, el cas Pujol va acabar de crear el taüt per al partit que va crear en la clandestinitat la dècada dels setanta i la ciutadania és més exigent. Altra cosa és que, com a mirall, la millor CDC continuï sent un referent: maquinària ordenada, jerarquia nacional i municipal, discurs coherent, presència a les institucions i cares reconeixibles en tots els àmbits. Dins de Junts hi habiten dues ànimes, una que pensa més en clau de moviment que de partit -Laura Borràs-, i la que té apreci per les estructures clàssiques -Jordi Turull-, així com també per no desaprofitar cap espai de poder. A la sortida del congrés, els delegats amb més experiència -i amb presència als ajuntaments, consells comarcals i diputacions- es feien creus que algú pugui pensar en sortir del Govern a les portes de les municipals.

El conclave de l'Hospitalet, sumat a les votacions d'Argelers, amb Turull fent el sorpasso a Borràs, permet comprendre que dins de Junts hi ha coses que han canviat. Quan es va fundar el partit i els quadres del PDECat -sobretot els alcaldes- tenien dubtes sobre si fer el pas, l'actual secretari general i Josep Rull, ara president del consell nacional, es van fer un fart de trucar-los per traslladar-los un missatge: "Si fem el salt al nou partit, el controlarem". Han trigat dos anys, però aquest objectiu s'ha anat complint paulatinament. Més encara si el sector afí a Borràs, amb menys pes orgànic del que es pressuposava pel suport intern en altres votacions, veu amb temor com s'acosta l'obertura del judici oral pel cas de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) i s'emboira el seu futur al Parlament. L'esclat del cas Dalmases tampoc l'ajuda en la consolidació com a presidenta del partit, que acumula fronts i ha d'anar aturant vies d'aigua.

La intimidació del diputat i vicepresident del partit a una periodista del FAQS, documentada per aquest diari, ha generat un fort terratrèmol -silenciós de portes enfora- a les files del partit. Dalmases havia estat especialment crític amb el PDECat i els dirigents provinents de Convergència en determinats moments de la reordenació de l'espai, i també havia renegat de les estructures clàssiques de partit, amb l'argument que no permetien avançar en el procés. És per això que aquesta setmana més d'un somriure s'hagi dibuixat a la cara de companys seus, que durant anys han escoltat lliçons sobre nova política i necessitat de trencar amb les estructures del passat. Igual que hi ha ponts de l'Imperi Romà que aguanten millor les esllavissades que les construccions del segle XX, hi ha maquinàries del passat que, ben greixades, aporten més a l'estructura política que el vigor dels qui acaben d'arribar. Junts potser no serà mai un partit d'ordre, però com més ordre tingui de portes endins, millor funcionarà.