D’aquí a pocs dies comença un nou curs polític. Un curs mogut i difícil perquè al maig hi ha eleccions municipals i autonòmiques. També perquè les pròximes eleccions espanyoles seran, a tot tardar, d’aquí a dotze mesos, i no es pot descartar que acabin coincidint amb les municipals. Comença un nou curs polític i la política catalana torna a repetir després d’haver suspès amb notes pèssimes, perduda i absent. Tota una dècada extraviats al laberint que es va obrir l’any 2017, i res no indica que les notes hagin de millorar a partir d’ara.
Deu anys patint les conseqüències d’una repressió i un exili pels que ningú s’havia preparat. Lideratges cremats, personalment i políticament, però convertits en intocables pel patrimoni emocional del seu patiment. Des de 2017 han canviat les direccions polítiques de tots els partits a Catalunya i a Espanya, però Esquerra i Junts, encara avui els partits sobiranistes més grans, són allà on eren. A l’espera de l’enèsim retorn del president Puigdemont, amb un capital polític minvant. Pendents d’una candidatura de Junqueras a la Generalitat que mai no serà el que hauria pogut ser. Atrapats en un combat vell, incapaços d’obrir un temps nou. Sense lideratges emergents, sense noves idees, sense la capacitat de generar res que s’assembli a una il·lusió de futur.
L’absència de propostes, solucions i cares noves a l’interior del catalanisme ha obert l’espai enorme que Aliança Catalana pretén ocupar, cavalcant el ressentiment i la impotència. L’onada hi és, les enquestes l’anuncien i tot indica que l’espai sobiranista passarà de dos a tres actors amb la CUP com a nota breu a peu de pàgina. L’onada hi és i aviat sabrem quin serà el seu impacte i la seva durada. El creixement d’Aliança és ja inevitable, però l’endemà del recompte s’obriran tres camins i caldrà veure quins prendran.
Podria ser un fenomen passatger, l’expressió d’un malestar que no anirà massa més enllà. Construir un partit no és fàcil i el que creix de pressa també es pot morir de pressa. Ciudadanos i Podemos són exemples recents d’aquesta idea. Podria ser un bloqueig constant, un espai important ocupat per un partit a qui tota la resta fa el buit i condemna a la impotència. Un lepenisme a l’interior del catalanisme. També podria ser una altra cosa i evolucionar per convertir-se en una nova dreta més o menys normal i homologable: modulant la islamofòbia, incorporant talent, perdent l’agror i les estridències. El camí de Giorgia Meloni i els Fratelli d’Italia en versió catalana. Una opció gairebé impossible perquè demana guanyar eleccions i trobar-se el govern a les mans. Tot és obert, però sembla evident que el futur d’Aliança condicionarà molt la política catalana dels pròxims anys.
Quan el catalanisme no és capaç d’oferir un projecte els socialistes recullen el mort per fer veure que li donen vida. La Generalitat és aquí i la política catalana l’acompanya. Les promeses de bona gestió han quedat en no res, la tristor i el desgovern són una evidència i ningú no s’hauria de sorprendre. Catalunya no es pot governar bé sense enfrontar-se a l’Estat, d’una manera o l’altra, perquè els interessos de Madrid i els de Barcelona són tan compatibles com l’aigua i l’oli. L’única esperança del govern Illa és una Espanya governada pel PP per poder jugar a fer l’homenet sense cap cost. El projecte original del president Maragall que la inesperada victòria de Zapatero va truncar l’any 2004.
La política catalana no sortirà del laberint aquests mesos vinents. És gairebé segur que tornarà a repetir curs, però en el mentrestant es pot anar fent alguna cosa. Preparar el futur. Treballar els nous lideratges, les noves idees i les propostes noves que fa deu anys que esperem.