Serà per la reforma laboral malvada del PP o per la crisi econòmica, o perquè ja res és el que era, però abans tu demanaves una excedència del teu lloc de feina i després d'acomplir la teva missió (pública o privada) hi podies tornar amb certa alegria. Però avui en dia això és entre complicat i impossible, les empreses s'aprimen i sovint els llocs de feina canvien: no pots tornar a fer esclops quan ja ningú compra esclops, diguem-ne. I això a la política ja ha passat: ha canviat les funcions i tasques dels nostres polítics. Com diu el mestre, les necessitats i les conviccions no són la mateixa cosa.

En el món del Tinder i els succionadors, quan ja res es vol assolir amb esforç ni quedant malament, cal felicitar les intencions d'Esquerra Republicana amb el PSOE. El partit degà prova de negociar, prova de dialogar, prova de fer política en definitiva al taulell espanyol. Tretze diputats al Congrés donen per molt. Junts per Catalunya, amb vuit escons, sembla que ara també hi vol jugar. Com més hi siguem més hi farem (riure poc ja). El peix al cove és bo, és independentista, i és fer política per sobre de totes les coses. Ara bé, allò del 15% de l'IRPF ja no es pot fer, ningú pot demanar tornar a fer de lobbista dels vuitanta perquè tingui excedència. De fet, no hi són ni les persones que ho feien ni el lloc de feina existeix, per molt que ho vulguin alguns diaris de Barcelona. Els nostàlgics mai m'han agradat.

L'exalcalde de Palafrugell i diputat català d'ERC, Sergi Sabrià, ha posat èmfasis en les darreres hores en què cal aprofitar l'"oportunitat històrica" -i ja en van...- de fer seure l'Estat a una taula de negociació per abordar el "conflicte polític" català: "No podem renunciar-hi", va reblar en seu parlamentària. Coi, ja els tenim. És com quan llegies 'Victus' de Sánchez Piñol i creies que guanyàvem la guerra: Esquerra li té el peu al coll al PSOE. En aquesta taula de negociació -que hi ha dies que es reuneix a bombo i plateret i d'altres d'amagat a la Zona Franca- hi ha un ordre de negociació clar: fi de la repressió i resolució del conflicte a través de les urnes i de la democràcia. A l'espera de novetats no sembla que el president Sánchez prengui moltes passes en aquesta direcció. ERC diu que hi ha avenços. Això espero i desitjo, francament. Però em costa, no em quadra. I no pots fer dels blancs quan sempre ha estat dels blaus. Insisteixo: el centre polític a Catalunya no ha marxat d'excedència, se l'ha de fer, construir.

"Donem-nos una oportunitat, fem que es moguin", diu Sabrià com si fos Napoleó o Montgomery. Quin ham deuen haver presentat als socialistes? La situació amb presos i exiliats i amb el 155 rondant és greu. Va haver-hi un moment en què el PSOE-PSC governava tot i que Esquerra era més prudent en accions i declaracions. Joan Puigcercós era un dirigent potser menys de Twitter i gens del 'postureig' però sabia molt bé com funciona la política. I potser havia entès que sense crear tanta expectativa el resultat sempre seria més ben rebut o valorat. Als nens quan fan esport se'ls ha d'ensenyar a saber perdre, als polítics a saber guanyar.

Mirant el Quebec, Escòcia o els txecs de fa dues dècades en podem treure algunes conclusions. No hi ha un lloc en excedència on ens puguem recol·locar. El paper català a Madrid ha canviat, havia de canviar i està canviant. No es tracta de mirar de tornar de l'excedència, es tracta de fer una altra cosa però sent útil avui per poder ser decisiu demà.