No hi ha una interpretació unívoca de la reforma el codi penal i dels seus efectes. La resolució de Pablo Llarena i els moviments que prepara la Fiscalia del Tribunal Suprem impedeixen que els partits implicats en la batalla judicial i política amb el procés català de fons puguin cantar victòria o hagin d'acotar el cap. Queda molta tela per tallar i ningú dona el braç a tòrcer. Ni Junts ni ERC plegaran veles -ho demostraran aquest dijous a les portes de la cimera Sánchez-Macron- ni els jutges i fiscals estan disposats a acompanyar la "desescalada" que pretén el govern del PSOE i Podem per acabar la legislatura en pau i amb els vots d'ERC. La justícia patriòtica intentarà que la repressió no s'aturi i continuar sent protagonista.

Finalment, segons l'escrit de Llarena per adaptar la instrucció al nou codi penal, la derogada sedició no sembla que hagi de mutar automàticament en desordres públics agreujats, tal com afirmaven els dirigents més espanyolistes del PSOE i donaven per bo els líders de Junts en l'intent de desacreditar els pactes d'ERC. Els fiscals del Suprem sí que intentaran donar-los la raó adaptant les condemnes per sedició a desordres, segons diverses informacions. Llarena ha estat inflexible en l'altre assumpte, el de la malversació, que els republicans asseguraven haver reduït a la mínima expressió. Els seus advocats ara ho combatran i caldrà veure què hi diuen el TSJC i la Fiscalia, però si s'imposa la tesi de Llarena, que no ha rebaixat la gravetat del delicte tot i que no hi havia enriquiment personal, ni se suavitzaran les acusacions contra els que no han estat jutjats ni es rebaixaria la inhabilitació als condemnats el 2019, que haurien d'esperar uns anys a tornar a la política institucional.

Que desaparegui la sedició té efectes pràctics: la secretària general d'ERC Marta Rovira i l'eurodiputada de Junts Clara Ponsatí -tot apunta que serà la primera beneficiària dels fruits de la taula de diàleg- podran tornar de l'exili perquè ja només se les acusarà de desobediència i no implica presó. Que es mantingui la malversació pels exmembres del Govern té un altre efecte: la Justícia espanyola seguirà demanant extradir Puigdemont, Comín i Puig per jutjar-los i, tal vegada, empresonar-los. A la Moncloa sembla que sospiren perquè aquesta possibilitat agafi volada per rebaixar la pressió de la dreta política i mediàtica sobre Sánchez. I aquí entra també en joc el que digui la justícia europea sobre entregar-los a Espanya i, sobretot, amb relació a la immunitat dels dos eurodiputats.

Relacionat amb aquest assumpte, el divendres Bernat Surroca publicava una notícia de recorregut: Lluís Puig ha decidit prescindir de Gonzalo Boye, el mediàtic advocat que posa la lletra jurídica al discurs de la confrontació, i contractar Miquel Sàmper, que segons que va declarar ell mateix a El Món té i activarà una estratègia per fer tornar a casa l'exconseller de Cultura. Una estratègia que, segons lamentava l'entorn de Boye, seria similar a la d'Anna Gabriel, Meritxell Serret o a la que seguirà Marta Rovira i que implica personar-se al Suprem.

El canvi de lletrat fractura la sintonia en l'estratègia de defensa dels exiliats de Junts, que fins ara feien confiança a Boye. Una estratègia que sosté l'oferta política del partit encara que Xavier Trias i el seu equip a Barcelona, format pràcticament en exclusiva per dirigents provinents de Convergència que no eren partidaris de deixar el Govern, usin un to més moderat i allarguin la mà també al PSC. I l'oferta és posar tots els ous a la cistella de la "confrontació" amb l'Estat, que Puigdemont va proclamar el mateix dijous avisant que ell no tornaria de l'exili "ni rendit ni emmanillat". També dijous, publicàvem en primícia el document d'estratègia per a 2023 que dissabte va debatre el consell nacional de Junts a Igualada. "La confrontació política i no-violenta amb l'estat liderada des de l'exili pel MHP Puigdemont resta com l'única via possible per aconseguir la independència", deien. És ben clar on són, si més no retòricament i Jordi Turull va incidir en aquesta línia vinculant la protesta de dijous al retorn del president exiliat.

Aquesta és l'oferta. I que es mantinguin vives les opcions de Puigdemont de sortir-se'n a Europa -Boye n'està convençut, per més que Puig se n'hagi cansat i cerqui una sortida- alimenten el retorn. I la idea del retorn n'alimenta una altra: la del "momèntum" liderat pel "president legítim" que expliquen no pocs dirigents i activistes de Junts. L'anàlisi de tot plegat ha d'incorporar, però, que una victòria jurídica de Puigdemont no estovarà la posició de l'Estat, no serà suficient perquè Sánchez accepti convocar un referèndum, reconegui el "mandat de l'1-O" o s'estigui de braços plegats si el president exiliat torna i lidera quelcom similar a una insurrecció que confronti, no queda clar per quines vies, amb l'Estat.

I aquest és el problema de fons de Puigdemont. Que el seu retorn va lligat, si no el converteix en una solució personal o electoral per impulsar a Junts, al "tornar-ho a fer", a desenterrar la via unilateral que ara ERC desestima. Una expectativa que, si més no públicament, ni ell ni els dirigents del seu partit han explicat de quina forma se satisfarà. Ni consta com ho ha de tornar a fer ni tan sols consta que ho vulgui tornar a fer com s'imaginen alguns dels seus seguidors i portaveus.

Això no va de batalles jurídiques. Va d'explicar quins sacrificis s'estan disposats a demanar i a assumir en el camí de la confrontació un cop Junts dona per fet que el diàleg amb l'Estat "ha fracassat en els seus objectius originals" i no hi haurà ni amnistia ni dret a l'autodeterminació. Si torna ara, Puigdemont haurà de satisfer una expectativa alta entre una majoria de partidaris que projecten tardors o primaveres calentes. Si triga uns anys a fer-ho, l'expectativa es dissoldrà com un terròs de sucre perquè la política haurà generat nous lideratges, agendes i estratègies. Sempre ho acaba fent.