“Sí, ara és un llagost contra un elefant,
  però qui caurà demà serà l’elefant”.

Ho Chi Min

Aquells que ja comencem a tenir un grapat d’anys a l’esquena,  hem viscut moments singulars de la història de la humanitat. Ens havien fet creure que tot allò que, a Ialta, havien signat les potències guanyadores de la Segona Guerra Mundial, era veritat eterna: la intangibilitat de les fronteres establertes i la irreversibilitat dels règims comunistes.  I, malgrat això, vam poder veure com les fronteres de la URSS saltaven pels aires i també les de les dues Alemanyes i com desapareixia Txecoslovàquia i com Iugoslàvia es fonia i com el comunisme de partit únic obria pas a sistemes democràtics pluripartidistes i com l’esfondrament del mur de Berlín deixava al descobert tot un paisatge de misèria econòmica i moral...

Règims i sistemes que semblaven de ferro van ser incapaços de resistir l’embranzida del poble, fastiguejat de tants anys de vida a l’ombra, lluny del sol de la llibertat, i van anar fent figa, l’un rere l’altre. Va haver-hi guerra d’anys i canvis instantanis, sense quasi violència, però al final va ser abatuda la paret més alta. De llavors ençà, l’esquerra europea no ha sortit encara del seu desconcert, lligada com estava a l’univers simbòlic del socialisme real. I el cert és que, si bé el comunisme ha desaparegut, no ha desaparegut tot allò que aquest afirmava combatre: la pobresa, les desigualtats socials, l’explotació, l’absència de llibertats, l’opressió nacional...

Ara veiem la gran revolta àrab i amaziga d’unes setmanes ençà. I, com fa més de dues dècades, en som espectadors privilegiats, escarxofats al sofà de casa, mirant la televisió. Queden enrere els temps en què els membres del comitè central d’algun partit anaven de vacances pagades a cals camarades del paradís comunista, fins que tot van ser crítiques despietades cap a aquells que, un dia abans, eren aliats indispensables per al manteniment del statu quo internacional. Encara recordo com, en ple genocidi de Bòsnia, hi hagué qui va dir, a Espanya: “Milosevic (...) tiene el defecto de ser de izquierdas y por ello hay que acabar con él!” Potser també algú, algun dia, explicarà les estranyes relacions entre certes formacions  i Saddam Hussein o el mateix Gaddafi...

Les democràcies occidentals, vergonyosament, han estat mirant cap a una altra banda,  durant dècades. Ara, quan la gent d’aquests països ha sortit al carrer, en un gest valent i digne, a dir “prou!”, van apareixent els ministres de torn que, sense envermellir, amollen frases del nivell de “no, si nosaltres ja sospitàvem alguna cosa, si ja ho vèiem a venir que no anaven bé, si...”, parole, parole, parole... Queda clar, doncs, que tot el que puja, baixa. Que els imperis o dictadures que semblaven més indestructibles, acaben sent abatuts. Però, sobretot, que cada poble, i només cada poble, sovint amb protagonistes anònims per sobre de les estructures rovellades dels partits, a l’hora de la veritat, té la capacitat de prendre el futur a les seves mans i decidir, amb dignitat i valentia, sense complexos, sortir a defensar la seva llibertat davant del món i guanyar-se-la. Un món, per cert, que mai no farà res per nosaltres, si nosaltres no ho hem fet abans per nosaltres mateixos. No sé si m’explico...