Una lliçó que haurem d’extreure si volem tenir un estat (tot i veure-ho difícil aquests dies) és que la política internacional és hipòcrita i banal. Això vol dir que cal desdramatitzar el que ens puguin dir avui els actors actuals perquè demà pot ser diferent i que, al final, hom acaba actuant per pròpia conveniència i prou.

Exemples n’hi ha per donar i vendre a diari: sentir a Mr. Cameron defensar la seva proposta de referèndum per optar a la sortida de la Unió Europea era sentir els arguments de Junts pel Sí. La importància de la voluntat popular, la eficàcia de disposar d’una economia més petita, de tenir una moneda pròpia, etc. Efectivament, era el mateix que va sortir unes setmanes abans dient als catalans que ens amenaçava de sortir de la EU, qüestionava la nostra voluntat popular i afirmava que les economies petites no estan en el signe dels temps.

També hem vist la tendenciositat dels mitjans i la insolidaritat dels estats europeus i el senyor Obama amb les víctimes del terrorisme islamista. Ataquen França i a les 24 hores bombardegen Síria, però el senyor Bush quan va atacar Iraq desprès del 11S era imperialista. Ambdós unilateralment, ambdós com a reacció però criticats o recolzats depenen de la ideologia representada.

Portem, només mirant el darrer mes, atemptats a diferents països musulmans i, especialment, a Israel a la població civil, de manera indiscriminada com a Paris. Pràcticament no han merescut cap espai de reflexió les víctimes civils de Tel-Aviv o de qualsevol mesquita. Potser no ens cau bé Israel o els israelians? Ells són la primera línia de l’anomenat món occidental, aquell que té un sistema social i uns valors reconeixibles com  nosaltres o nosaltres com ells. Si l’atemptat de Paris servís per entendre i per tant aprendre d’Israel, doncs ells han rebut atemptats a bars universitaris, autobusos de línia, voreres, terrasses de bar, etc. Podríem posar fil a l’agulla a tenir una resposta ferma, proporcional, intel·ligent i efectiva al feixisme islàmic.

Però tinc la sensació que l’antisemitisme francès és més fort i els impossibilita poder actuar d’una forma ferma. Un estat que ha estat incapaç, fins al punt d’aparentar consentiment, de frenar atacs racistes, xenòfobs contra francesos de religió jueva com: atacs al cementiri, assassinats en escoles, sinagogues, etc. Vol dir que és un estat malalt. Vol dir que és aquell estat paria de la Segona Guerra Mundial, per molt que la xamba el col·loqués a les acaballes amb els aliats.

En definitiva, que de morts n’hi ha de primera i de segona, com de polítiques n’hi ha les meves i les dels altres. Com a catalans, si algun dia som capaços de tenir un Estat farem bé de prendre nota.