Fa un any escrivia que la cobertura que la premsa alemanya va fer de la multitudinària manifestació de l'Onze de Setembre a Barcelona era més aviat esviaixada, confonia els motius per reclamar un estat propi i equiparava sovint Catalunya amb el land de Baviera, un dels tres més rics on hi ha engegada una demanda davant del Tribunal Constitucional alemany per a què revisi el pacte fiscal entre els länder. "No és això", em vaig dir llavors, "el què ha passat i s'està coent a Catalunya".

Un any després, em trobo que la cobertura que la premsa alemanya ha fet de la Via Catalana ha millorat, sí, però necessita millorar. M'explico. Si bé fa un any les notícies alemanyes sobre la Diada eren refregits d'agència, aquest any bona part de les capceleres, ràdios i televisions han enviat un periodista fins a Catalunya per copsar-ne i narrar-ne l'ambient. Ara bé, una altra bona part dels mitjans alemanys han encarregat aquestes cròniques al corresponsals que tenen a l'estat espanyol, els quals no es miren les notícies des de Barcelona o Sevilla, sinó des de Madrid. Aquesta pàtina centralista que domina les corresponsalies a l'estat espanyol marca clarament l'orientació i anàlisi de les notícies, que creen, òbviament, opinió pública; en aquest cas, a Alemanya, però que és extrapolable a qualsevol país estranger. A les notícies sobre la cadena humana de l'11 de setembre, s'hi denota a més sovint poc interès per anar al rovell de l'ou, tant perquè utilitzen la dada esperada de participació -400.000– com a dada final, com perquè segueixen posant l'èmfasi en l'elevat endeutament de Catalunya i en la coincidència que l'auge de la reivindació independentista ha coincidit amb el pic de la crisi econòmica. "No és això", em dic, "el què ha passat i s'està coent a Catalunya".

Si a aquesta predominància de l'accent madrileny als mitjans alemanys s'hi suma la tendència conservadora, centralista i -m'atreviria a dir– de dretes d'alguns destacats columnistes que regularment opinen de Catalunya -serveixi Leo Wieland del Frankfurter Allgemeine Zeitung com a exemple– la imatge que es dóna del procés és, doncs, rodona. També els think tanks alemanys més importants tenen línia directa amb Madrid, no pas amb Barcelona. Una última esperança vaig tenir divendres passat quan l'ex president de la Generalitat, Jordi Pujol, va deplaçar-se a Berlín per fer una conferència sobre la història i evolució del catalanisme; en alemany, llengua que Pujol té molt interioritzada i que va saber emprar bé durant el discurs. Vaig pensar que atrauria "masses locals encorbatades".

Un cop d'ull al públic em va confirmar que, un cop més, un acte organitzat des de la delegació de la Generalitat a Catalunya a Alemanya no ha sabut arribar al seu públic objectiu: els alemanys. Sí que n'hi havia, d'autòctons, entre el públic, però la majoria eren els habituals, grans catalanòfils, als quals la mateixa conferència se'ls hauria pogut oferir en català. A la roda de premsa prèvia a la intervenció acadèmica de Pujol, el ja jubilat president va optar pel castellà com a llengua per dirigir-se als periodistes; no pel bon nivell de castellà dels alemanys, sinó per l'absència de premsa local i la presència única de corresponsals espanyols a Alemanya. La delegada a Berlín es desfeia en justificacions, pel moment de campanya electoral que vivim, el qual roba forats a les agendes dels periodistes polítics alemanys. Excusa o mitja veritat el cert és que és i serà àrdua la batalla per matisar, relativitzar, puntualitzar i criticar la comunicació de la realitat catalana a l'estranger.