Dissabte, la incursió de Hamàs a territori israelià –i la matança i el segrest de centenars de civils desarmats– va generar en alguns dels nostres compatriotes la necessitat imperiosa de mostrar suport a la “lluita del poble palestí”. Un missatge que, si bé tot just feia unes hores hauria estat acceptable, dissabte agafava una dimensió absolutament atroç.
Ni dissabte ni ara, que ja ha passat gairebé una setmana, no hi ha res a celebrar ni res a encoratjar, més enllà del dol o la tristesa. Tampoc no hi ha cap mapa amb què excitar-se com si la guerra fos un videojoc, ni cap set de venjança que pugui calmar el dolor, ni cap crim de guerra que pugui ser exemplaritzant en cap sentit. Quan aquesta guerra acabi, el conflicte seguirà allà i tot serà encara més difícil.
Serà encara més difícil denunciar l’ocupació de Cisjordània i el bloqueig de Gaza i, alhora, defensar el dret d’Israel a existir –i fins i tot a defensar-se. Costarà encara més dir que Israel ho tindrà cada vegada més difícil per ser un estat jueu i democràtic alhora, i que malgrat això encara és l’única democràcia del Pròxim Orient i l’únic país de la zona on el meu excompany de pis a Herzliya, àrab i homosexual, pot viure en pau i mirar de ser feliç. Costarà dir que l’eliminació de Gaza potser és precisament el que buscava Hamàs, i que Israel –avui en mans d’uns fanàtics– ha caigut de quatre grapes en la provocació.
Tot costarà més perquè la guerra és un desastre, i en la guerra tothom hi perd, però n’hi ha uns que sempre hi perden més que altres, i només ha passat una setmana, però ja podem dir que aquesta guerra és la pitjor de la història d’Israel, declarada –un cop més– pels qui voldrien fer desaparèixer el país sencer. La pitjor matança de jueus des de 1945.
Acabi com acabi aquesta guerra (tant si Hamàs desapareix com si no, tant si Israel torna a ocupar Gaza com si no), el país canviarà per sempre –i no sabem encara cap a on. La sensació de vulnerabilitat i por que van generar els atacs de dissabte passat no té precedents a la història recent del país, i fan del tot inviable l’status quo que havia imperat fins ara, consistent a “gestionar el conflicte” sense resoldre’l i mirar de fer la pau amb els països àrabs com si els palestins no existissin.
Amb tot, la supervivència d'Israel no depèn d'aquesta guerra. La vida de milers de civils, sí. I, malgrat el dolor i la ràbia, cap operació militar a Gaza podrà resoldre el conflicte: 38 anys d'ocupació de la Franja en són la prova. És difícil dir res més.
Ni dissabte ni ara, que ja ha passat gairebé una setmana, no hi ha res a celebrar ni res a encoratjar, més enllà del dol o la tristesa. Tampoc no hi ha cap mapa amb què excitar-se com si la guerra fos un videojoc, ni cap set de venjança que pugui calmar el dolor, ni cap crim de guerra que pugui ser exemplaritzant en cap sentit. Quan aquesta guerra acabi, el conflicte seguirà allà i tot serà encara més difícil.
Serà encara més difícil denunciar l’ocupació de Cisjordània i el bloqueig de Gaza i, alhora, defensar el dret d’Israel a existir –i fins i tot a defensar-se. Costarà encara més dir que Israel ho tindrà cada vegada més difícil per ser un estat jueu i democràtic alhora, i que malgrat això encara és l’única democràcia del Pròxim Orient i l’únic país de la zona on el meu excompany de pis a Herzliya, àrab i homosexual, pot viure en pau i mirar de ser feliç. Costarà dir que l’eliminació de Gaza potser és precisament el que buscava Hamàs, i que Israel –avui en mans d’uns fanàtics– ha caigut de quatre grapes en la provocació.
Tot costarà més perquè la guerra és un desastre, i en la guerra tothom hi perd, però n’hi ha uns que sempre hi perden més que altres, i només ha passat una setmana, però ja podem dir que aquesta guerra és la pitjor de la història d’Israel, declarada –un cop més– pels qui voldrien fer desaparèixer el país sencer. La pitjor matança de jueus des de 1945.
Acabi com acabi aquesta guerra (tant si Hamàs desapareix com si no, tant si Israel torna a ocupar Gaza com si no), el país canviarà per sempre –i no sabem encara cap a on. La sensació de vulnerabilitat i por que van generar els atacs de dissabte passat no té precedents a la història recent del país, i fan del tot inviable l’status quo que havia imperat fins ara, consistent a “gestionar el conflicte” sense resoldre’l i mirar de fer la pau amb els països àrabs com si els palestins no existissin.
Amb tot, la supervivència d'Israel no depèn d'aquesta guerra. La vida de milers de civils, sí. I, malgrat el dolor i la ràbia, cap operació militar a Gaza podrà resoldre el conflicte: 38 anys d'ocupació de la Franja en són la prova. És difícil dir res més.