El risc de normalitzar la repressió continuada de la dissidència política a l’Estat espanyol és cada cop més gran. Sobretot a casa nostra. Espanya ja ha assumit i acceptat que per complir l’última voluntat de Franco –explicada pel mateix rei emèrit– de “mantenir unida Espanya a qualsevol preu” pot justificar qualsevol acció política, judicial i mediàtica. 

S’acumulen episodis que en qualsevol democràcia consolidada ocasionarien la implosió de governs, les dimissions dels responsables i fins i tot la condemna social i judicial de les conductes contràries als drets i llibertats més fonamentals. Com que a Espanya no només no es censuren aquestes conductes, sinó que es premien i estimulen, correm el risc a Catalunya d’acabar normalitzant la situació i acceptant que “les coses són així” i no es poden canviar.

La dinàmica és tan accelerada que no hi ha temps material d’assimilar tot el que ens passa. Processos i condemnes per motivacions polítiques que afecten no només a líders dels partits o del govern, sinó a periodistes, activistes, manifestants i ciutadans del carrer sense distinció, amb una motivació clara que els és comuna: escarmentar tota la ciutadania sobre les conseqüències de posar en qüestió la sacrosanta unitat de la pàtria espanyola.

S’espien i manipulen les comunicacions personals de dirigents, activistes i militants independentistes. Els jutges que han de decidir les condemnes ordenen escoltes i seguiments als advocats defensors. Les forces de seguretat inventen proves per influir i manipular els resultats electorals. El llistat és tan gran que esgotaríem el lector més compromès.

En paral·lel, les corrupteles i lladronicis de qui controla el poder polític, econòmic i mediàtic de l’Estat són ignorats i perdonats, perquè no posen en dubte el llegat franquista de la unitat d’Espanya. Amb aquest panorama, l’enèsim intent per resoldre el conflicte polític amb Espanya per vies polítiques es fa cada cop més feixuc i difícil, tot i que els beneficis a mig i llarg termini de mantenir l’aposta peti qui peti són evidents en l’esfera internacional.

Enmig de tot plegat, amenaces directes contra elements bàsics de la convivència i el present i futur del país, com la llengua o l’escola, ens obliguen a no perdre el nord i no caure en la trampa de les lluites intestines. Són moments difícils que ens exigiran un compromís més elevat i més consistent, amb la mirada en un horitzó que ens pot sorprendre.