Era 1998 quan Jabier Salutregi començava el seu periple per les entranyes de la justícia espanyola, en un dels episodis mes inaudits de la història recent d'Europa, tal com s'ha encarregat de denunciar, des de l'inici, Reporters sense fronteres. Creat el 1977, "Egin" va veure com es destruïa, de la nit al dia, tot un patrimoni informatiu i intel·lectual.

En qualsevol dels estats europeus de ment civilitzada, tancar un diari i empresonar-ne l'equip directiu seria una aberració injustificable. No ho és a la terra natal de Baltasar Garzón, artífex de la croada judicial que passaria el corró del pensament únic pels carrers bascos. L'acció, que pretenia desactivar empreses i organismes presumptament relacionats amb el terrorisme, va ser executada durant el primer mandat de José Maria Aznar. Just en l'època en què l'home de les dues-centes flexions diàries es deixava veure pel Majestic. Just abans de conquerir l'absoluta majoria que desembocaria en una guerra absurda.

Per desgràcia, una part de l'opinió pública va restar callada, fent la vista grossa a setze mesos de lluita policial i a set anys i mig de condemna. Aquesta setmana, però, Salutregi ha sortit de la presó i l'escena no deixa de ser un retrat social d'un temps de tristesa. I, també, una gran lliçó en si mateixa, amb abraçades, gestos i llàgrimes, subratllant la necessitat de no oblidar que la burocràcia judicial ja no té cap necessitat de dissimular.

Mentre segueixi l'operació de l'Audiència Nacional contra l'entorn anarquista, mentre hi hagi qui demana la il·legalització de partits polítics, mentre hi hagi polítics entre reixes pel fet de ser polítics, mentre es pugui seguit afirmant que "votar no es bueno", mentre es parli d'atac a la democràcia des de la imposició més flagrant, mentre hi hagi bona part de la nocturnitat tertuliana mesetaria –i també partits amb representació– que demanen l'ingrés immediat d'Artur Mas a la garjola, i mentre tot això sigui "normal", encara quedarà molt feina a fer.

Amics "Berlanguistes", fanàtics d'obres tan memorables com La escopeta nacional o Todos a la cárcel: quaranta anys després de la mort del dictador, surt en llibertat l'únic director de diari empresonat a Europa. Com va dir Joseba Permach, potser sí que ho van deixar tot "atado y bien atado". Compte, doncs, amb les lligadures: estaborneixen el cervell i fan una xarxa terrible de còmplices de la barbàrie més injustificable.