La Crida Nacional es va presentar la setmana passada com un moviment sobiranista transversal i apartidista, “una eina d'acció política que pugui participar en totes i cadascuna de les cites electorals que es produeixin fins a la plena instauració de la república”. Això últim fa pensar que el moviment, que tot indica que es constituirà en partit a la tardor, neix per a allargar el procés com un xiclet i apuntalar-se en la retòrica processista que dona peixet als exabruptes estèrils en què bona part de l'independentisme ja es veu immers. "Mira si són generosos, que es dissoldran quan tinguem la República", "ells sí que van de debò", "ja n'hi ha prou de sectarisme", etcètera, mentre folkloritzen l'1 d'octubre encara més i les explicacions d'aquell fracàs per part dels seus responsables són encara més lluny.

El PDECat, que ja va néixer mort, s'acabarà integrant a la Crida de la mateixa manera que Junts per Catalunya no hauria estat possible sense el PDECat. Perquè el pujolisme no es destrueix mai, només es transforma cada vegada que les circumstàncies ho demanen -i que no són altres que unes bones perspectives electorals d'ERC, que ha apostat per un autonomisme diguem-ne menys èpic i que comparteix amb la vella i nova Convergència una negativa a explicar què va passar el mes d'octubre i un mateix interès a fer-se amb les engrunes del que queda de Generalitat. Perquè amb més o menys exabruptes tots dos espais s'han empassat que el president i els consellers de la Generalitat els condicioni un jutge, i tots dos espais han pervertit la idea de la independència i l'han folkloritzat, encara que uns sàpiguen vendre amb força més habilitat que res del que fan és una rendició.

El neopujolisme, com el pujolisme del passat, necessita un lideratge fort que avui només pot encarnar un Puigdemont que és vist per a molta gent com el gran supervivent de la repressió espanyola -i no com el responsable d’un referèndum fallit, amb tot el que això ha comportat. Prenent el control del PDECat amb persones de perfil baix a la direcció i havent defenestrat Marta Pascal, l’expresident s’assegura una transició plàcida en l’enèsima refundació de Convergència. Hem d’imaginar que als independents de JxCat, que representava que eren els ideòlegs de la Crida, estaran satisfets amb la jugada després del teatre d’escarafalls inicial.

Sense un canvi profund en la manera de fer política, l’independentisme es veurà abocat a una retòrica buida que anirà combinant dosis de folklore i falsa èpica, sense oblidar aquella idea segons la qual governar el que queda d’autonomia és fer república –com si aquesta fos la millor manera de contrarestar la buidor. N’hem après molt, del procés. Es tracta de posar damunt la taula tot el que n’hem après, sense embuts, per veure què ha funcionat i què no. I això només es pot fer des de la veritat, sense por de perdre quatre vots ni unes quantes cadires.