La detenció de Carles Puigdemont a Alemanya, que evoca episodis de la història negra de Catalunya, ha generat tres reaccions: indignació en l'independentisme, que ja va jutjar incomprensibles els empresonaments de divendres; cofoïsme en les autoritats espanyoles, satisfetes per la peça de caça major; i impacte en l'escenari europeu, que havia intentat passar de puntetes pel periple continental del president. Trista paradoxa la que vivim aquests dies: Puigdemont, que ha disseminat pel continent el missatge de la repressió de l'Estat, ha assolit el punt àlgid de la internacionalització de la causa amb la seva pròpia detenció.

El marcatge ferri de la justícia espanyola -que ha vetat tots els candidats proposats des del 21-D- i el desacord entre les forces sobiranistes ha impedit qualsevol investidura fins ara. Catalunya, doncs, no ha conegut un nou president des de Puigdemont, l'últim escollit legítimament. Pel que representa, la seva reclusió preventiva ha activat la mobilització, a la vegada que ha actualitzat el llenguatge simbòlic encetat la nit de les eleccions. Succeeix, però, que la denúncia sistemàtica de l'anomalia, a les institucions i al carrer, hauria de ser compatible amb una anàlisi serena del moment. 

Quan Elsa Artadi demana investir "de veritat" Puigdemont al Parlament assumeix, implícitament, dues realitats: que la proposta inicial formulada per Junts per Catalunya era només honorífica i que el seu grup està disposat a assumir totes els efectes d'una votació a la cambra, tal com verbalitza la CUP, decidida a actuar en conseqüència. Retornar a la casella de sortida implicaria avançar fora dels marges de la legalitat espanyola -no cal descriure'n el cost- i estar determinat a mantenir el pols institucional i ciutadà. El PDECat, soci polític de la candidatura del president, avala un escenari de revolta i insurrecció?

El segon efecte immediat de recuperar la candidatura de Puigdemont -ERC i el mateix PDECat, per cert, oberven el moviment amb recel- suposaria dinamitar el front comú plantejat per Roger Torrent. El president del Parlament, ungit com a primera autoritat del país -la situació és tan excepcional que ja lidera els discursos televisats i despatxa amb el cap dels Mossos-, va fer el primer pas per a un acord de país ampli, similar a la força transversal del 3 d'octubre. El debat obert als "comuns" per la fotografia conjunta de dissabte, interpel·lat com es va sentir Xavier Domènech per la proposta de Torrent, indica com d'irrebutjable és teixir complicitats per preservar el marc democràtic i els drets fonamentals.

Puigdemont ha de percebre l'escalf institucional i pot comptar amb el suport d'una àmplia massa ciutadana. Però el camí més recte per denunciar la persecució política de l'Estat i avançar difícilment passarà per insistir en una investidura quimèrica. Potser el trajecte més curt per solidaritzar-se amb els presos és formar Govern -des de l'administració sempre es disposa de més poder- i teixir aliances que vigoritzin la majoria sobiranista al Parlament. Davant de més dificultats, suports més amplis.