Setmana decisiva. La suspensió imminent de la reforma de la llei de la presidència -l’últim recurs de JxCat per investir Puigdemont- obrirà un nou escenari. L’independentisme haurà de plantejar a contrarellotge una investidura factible. I ho haurà de fer esquivant els esculls que la justícia espanyola pugui interposar. En els propers dies la majoria absoluta podria tornar a veure’s alterada si el Suprem aparta els diputats empresonats o bé el Constitucional es pronuncia sobre els recursos contra el vot delegat dels diputats a l’exili.

El consens a l’entorn de no repetir eleccions és unànime però res està assegurat. Prova d’això és el malestar que ERC ha escenificat fent pública la petició a JxCat d’una reunió per abordar l’anomenat pla D. I és que si bé la formació de Puigdemont assegurava dissabte que el 14 de maig hi haurà president, la negativa a plantejar l’escenari alternatiu fins que no estigui descartada la seva restitució ha mantingut, fins i tot, bloquejades les negociacions amb els republicans, que ara veuen poc marge d’error per evitar els comicis.

Sens dubte aquests cent trenta-vuit dies sense govern han permès constatar les ferides que el post 27-O ha obert a les files independentistes. Els partits s’han hagut de reubicar en un escenari imprevist i d’aquest procés n’han resultat estratègies dispars. Als extrems, les posicions d’ERC i la CUP que ara opten per vies enfrontades per acomplir un mateix objectiu malgrat la proximitat ideològica que mantenen en matèria de polítiques socials i nacionals. Els cupaires ja han avisat els seus antics socis que faran “oposició activa” si renuncien a la via de la desobediència. Mentrestant, la formació de Puigdemont navega entre dues marques sense esclarir encara el projecte polític que les ha d’acabar fent confluir.

La recomposició de l’independentisme és una conseqüència natural d’un escenari que mai es va arribar a dibuixar al full de ruta del procés sobiranista. Els colpidors fets de l’octubre han canviat la societat catalana i, amb ella, els partits. El consens independentista que va permetre la celebració d’un referèndum malgrat la força física de l’Estat se sustenta ara per un acord de mínims, que es plasma en la impotència permanent per no poder desplegar una estratègia conjunta.  

Tot plegat evidencia que l’independentisme necessita temps per digerir els esdeveniments i refer l’estratègia. Vet aquí un altre argument força que aboca irremeiablement els seus partits a no deixar escapar l’oportunitat de tornar a governar.