El 10 de juny de 1886, al diari “La Vanguardia” s’hi podia llegir un article criticant amb duresa l’elecció a Igualada d’un diputat “cunero”, és a dir, un candidat col.locat artificialment pel seu partit i sense arrelament a la ciutat ni a la comarca: “un don Vicente Romero, político de mentirijillas, candidato cunero sin ningún arraigo ni conocimiento del país…”. No és un cas únic: en aquell sistema polític artificial de la Restauració, estava estès el costum de col·locar candidats en circunscripcions de les quals amb prou feines si en sabien el nom. Era una manera de fer lloc a prohoms dels partits dinàstics.

Durant la República, amb unes eleccions més reals, també hi havia casos de diputats fantasmes, però molt menys que abans. I l’arribada de la democracia postfranquista tampoc no va ser una excepció en aquest sentit. El mateix José María Aznar va ser cunero del PP a Ávila, una provincia que no li era gaire familiar. El sistema de llistes tancades afavoreix la decisió dels aparells dels partits i, per tant, fomenta l’”endoll” de càrrecs i dirigents de despatx en llistes que els obliguen a mirar Google Maps per saber on paren. L’any 2001, el periodista José Martí Gómez s’exclamava de la situació, i demanava “una ley electoral que se cepille a los diputados cuneros y los obligue a todos a responsabilizarse personalmente ante quienes los han votado”.

Anys enrera, havia sentit dir que alguna candidatura autonómica d’un partit amb poca militancia a Catalunya tenia una primera filera, deu o dotze noms, de candidats “de debò”, i d’aquí cap avall començava la fantasmagoria, no tant, en aquest cas, per tractar-se de gent forània, sinó de persones amb poca o cap relació amb el partit. I la fòrmula més exagerada de formar llistes senceres de forasters, sobretot en eleccions municipals, també l’hem vist en altres anys.

Per tant, no hi ha, en realitat, cap novetat en el fet que, enguany sobretot PP i PSC, hagin format llistes fantasmes en municipis petits de cara al 24-M. Són llistes que difícilment treuen resultats mencionables. Només serveixen perquè el partit de torn presumeixi d’extensió en el territori. Una pràctica políticament poc ètica, però com veiem, molt tradicional. No n’hi ha prou d’escandalitzar-se’n només; cal reclamar, com feia fa anys Martí Gómez, canvis legals que permetin eradicar-ho.