El pare es posava el xandall que feia servir quan anava a l'hort, agafava els cistells i ens deia que pugéssim al cotxe, un Seat 124 blau marí que va tenir més vides que un gat. Destacava tant per antic, que no atrotinat, que quan els alumnes del pare ens veien arribar a La Salle -anys després també em portaria a l'institut públic de Manlleu, amb més vergonya-, les mans s'aixecaven per saludar. D'altres estudiants, més malparits, també trobaven temps per fer-li alguna ratllada, gamberrades per emprenyar el professor, que mai van alterar-lo. El Seat 124 del pare no fallava, tampoc quan ens equipàvem per anar a buscar bolets o arrencar molsa, si arribava Nadal. Els que som de poble i vam néixer a finals dels 70, sabem que els pessebres es feien amb molsa natural, de la mateixa manera que no es deia, ni a amics ni saludats, fins on es conduïa per trobar bolets que després es netejaven a la cuina de casa.

L'atac de nostàlgia ens transporta a les nits de Nadal dels 80 a Roda de Ter, amb tió i cops de bastó -que no de pal-, vestits amb pijama i batín, i somriure nerviós per la màgia dels regals. El mateix neguit que es desplegava la nit de Reis, amb ses Majestats fent visita a casa gentilesa de les amistats, per incrementar la percepció de grandesa del moment. Als pobles, on el vocabulari és ric i afilat, i les tradicions sagrades, tot és possible. El pare i la mare van esforçar-se perquè allò tingués sentit els anys que tocava, fossin hiverns bons o dolents. Eren temps en què no es discutien les tradicions. Es picava el tió, fet de llenya que acabava a la llar de foc, i els Reis passaven sense restriccions, més d'un pintat de negre, mal m'està dir-ho.

L'exercici de memòria pren sentit ara que es discuteix el gènere del tió i es demana que sigui un ésser inanimat menys sofert, víctima de canalla enfurismada. A casa mai es va interpretar aquell ritual com un acte de violència, perquè fa de mal fer prendre's al peu de la lletra les accions que passen en un decorat de cartró-pedra, mogut pel simple motor de la il·lusió. El debat de pintar el rei Baltasar sembla fins i tot més superat, perquè almenys la gent de bona fe té interioritzat que no vol viure discriminant els seus veïns. Repensar les conductes és un imperatiu saludable. Així ho entenem a casa. Per això, aplicar el filtre dels nous temps a les tradicions no hauria de neguitejar el personal, de la mateixa manera que desnaturalitzar-les és un exercici de progressisme mal entès. Ho hauria de saber qui, sense digerir raonaments, s'imagina com a garant de la modernitat quan recita manuals tronats. 
 
Ens singularitzen les tradicions i la memòria contribueix a conformar la nostra identitat. Records i conductes van de la mà, passat i present conviuen sense esgarrinxar-se. Esperit crític amb sentit comú. El que tenia el pare quan, recollida la molsa al bosc humit i ja a la cuina ben afamat, s'arremangava per ensumar la cassola de vedella amb bolets i, amb la mare, deien: "Nens, a sopar".