És cert que, en termes ideals, el procés hauria de trobar un equilibri entre la necessària transparència i la reserva de determinats moviments per impedir que l’Estat els bloquegi. I aquest equilibri no està funcionant. Molta gent té la sensació que les coses es duen amb secret, que no hi ha manera de saber què s’està fent i què no. L’altre dia deia un comentarista: ni tan sols sabem si s’han encarregat les urnes! Com si això fos determinant per avaluar si les coses van bé o no hi van.
Però la qüestió és que, escarbotant entre números, l’Estat –perquè té vida pròpia—ha trobat una partida destinada a paperetes que bé podria tenir relació amb el referèndum i ha posat en marxa la maquinària per frenar-la. Vol dir que aquesta vegada no serà fàcil. No serà com el 9-N, que la Joana Ortega ensenyava les urnes a les notícies com qui presenta un prototip de cotxe. Per tant, quant més secret, millor. Tot haurà d’estar amagat, disfressat, soterrat.
La democràcia, mentrestant, exigeix llum i taquígrafs, però les dues coses són irreconciliables. Allò que s’ensenyi tindrà vida curta. Que vol dir que els qui esperem el referèndum haurem de posar molta confiança en un govern que no donarà ni pistes. I alhora, ser conscients que això no ajuda al procés; ni el fet d’amagar el que es fa ni el fet de no ensenyar-lo com a penyora de compromís no ajuden a fer adeptes, o a mantenir tots els qui eren. L’enquesta oficial ensenya aquestes esquerdes. La batalla psicològica serà dura.
24 de agost de 2025