Aquest any el districte de Nous Barris a Barcelona ha deixat de ser un feu socialista. Aquí el PSC havia estat sempre primera força, però a les municipals del mes de maig va passar a la segona posició, i el 27-S va caure a la tercera plaça. Tant o més simptomàtic que aquesta evolució dels socialistes cap a la marginalitat, en un lloc tan emblemàtic com Nou Barris, és el seu diferent comportament electoral en funció dels comicis. En les eleccions a l’ajuntament de Barcelona va guanyar BeC (Ada Colau), amb el 33,8% dels vots, mentre el PSC es va enfonsar fins al 16,3%. El 27-S qui va aconseguir el primer lloc a Nou Barris va ser C’s (22,7%),, per poc, menys d’un punt percentual, just davant de JxSí (21,8%) i a més distància del PSC (18,5%). Estem parlant d’un districte que el primer partit era sempre el PSC i el segon el PP, fins i tot a les eleccions europees de l’any passat.

L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, en un exercici d’astúcia política digne d’una estadista, no va voler involucrar-se en la campanya electoral de Catalunya Sí que es Pot, la confluència d'esquerres integrada per ICV-EUiA i Podem. Com es ben sabut, els resultats electorals de la candidatura encapçalada per Rabell el 27-S van ser pitjors que els d’Iniciativa el 2012, fent ben evident que Podem no té ganxo electoral a casa nostra. La patacada va resultar tan forta que la líder de Podem a Catalunya, Gemma Ubasart, va plegar, i Pablo Iglesias va decidir donar carta blanca a Ada Colau de cara a les eleccions espanyoles. A ningú se li pot passar pel cap que, darrera la negativa de la CUP a investir Artur Mas abans del 20-D, pugui haver-hi cap estratègia electoral, però si ens atenem a la famosa sentència de Sèneca “Cui prodest”, a qui beneficia és a la candidatura En Comú Podem, apadrinada per Ada Colau, que va a la caça del vot de la CUP. Segurament el recent fitxatge de David Fernàndez a l’Ajuntament de Barcelona s’ha de llegir en aquests termes.

Pensant-ho bé, però, les eleccions espanyoles han de ser més aviat instrumentals per a Ada Colau. La seva prioritat és l’Ajuntament de Barcelona, on hi ha una relació de forces que no li permet fer res. La fragmentació és de tal magnitud que hauria de comptar amb la complicitat d’almenys tres grups alhora. Ada Colau necessita com l’aire que respira establir ponts amb molta gent. Els d’Iniciativa i els de Podem ja són a dins, però amb els seus exigus 11 regidors d’un total de 41 no va enlloc. Alhora, Catalunya tampoc no pot tirar endavant un procés independentista amb garanties sense el concurs de la capital del país. La transversalitat ha estat la base de l’èxit del procés català, el nostre millor actiu. L’independentisme no és ni ha de ser patrimoni d’un partit, ni de dos, ni de tres. Quatre ulls sempre hi veuen més que dos. Al final, el procés en sortirà enfortit. Ara es fa difícil imaginar com, però és molt probable que després del 20-D les peces del trencaclosques acabin encaixant. A ningú no li interessa tenir noves eleccions al març, i encara menys a Ada Colau.

A més a més, les eleccions espanyoles prometen ser molt renyides, i la gran novetat és que hi ha la possibilitat que passem d’un a tres grups parlamentaris al Congrés. Per constituir grup parlamentari cal un mínim de 5 escons i el 15% dels vots a cada circumscripció o el 5% al conjunt de l’estat. Les tres candidatures d’ERC, En Comú Podem i la coalició que lidera CDC freguen el 15%, segons les enquestes. Catalunya elegeix 47 dels 350 diputats, la meitat dels quals hi aniran en representació de forces que es presenten en clau catalana. Amb la irrupció de C’s i Podemos a la palestra estatal, es pot configurar un panorama de màxima fragmentació que mantingui entretinguts els partits espanyols uns quants mesos. Tot anirà molt just. És fins i tot possible que C’s no sumi ni amb el PSOE, ni amb el PP. Si aquest fos el cas, podríem endegar la desconnexió en un context de màxima feblesa de l’estat espanyol.