La declaració del Major Trapero davant el Tribunal Suprem és un dels esdeveniments polítics més concloents dels últims temps pel que té d'aclaridor. No només va desmuntar l'acusació de rebel·lió que pesa sobre els presos polítics sinó també el miratge de la República amb una contundència feridora per als més crèduls. Com ja va avançar fa un temps la consellera Ponsatí, dijous va quedar palès que no hi havia res sòlid preparat -més enllà d'un farol- per a fer-la efectiva i, de passada, també es va evidenciar que el màxim càrrec policial del país no només no estava per la causa sinó que hauria detingut els polítics responsables del referèndum i de la declaració d'independència en cas que un jutge li hagués ordenat abans que entressin en acció Llarena, Lamela i companyia.

Arribats a aquest punt, no sé si l'exhibició de voluntarisme d'anar a manifestar-se a Madrid em sembla més commovedora o inútil. Tothom és lliure de fer el que consideri oportú o el que li demani el cos o el cor, només faltaria, però em costa entendre en què ens ajudarà a portar cent mil persones a la capital d'Espanya si portar-ne cinquanta mil a la capital d'Europa va tenir un efecte tan aclaparador que el president Puigdemont ni tan sols pot fer una conferència al Parlament Europeu.

Tampoc no tinc clar què reclamàvem. En funció de quina pancarta miressis, n'hi havia que recordaven que l'autodeterminació no és cap delicte -suposo que en defensa dels acusats al judici del procés-, però també hi havia manifestants que anaven a reclamar democràcia de manera genèrica i d'altres a acomiadar-se d'Espanya, en funció del grau d'optimisme de cada cas.

El cas és que l'actual president del govern espanyol, se suposa que més sensible a la nostra causa que qualsevol dels caps de llista amb opcions de desnonar-lo de la Moncloa el 28 d'abril, no ha tardat ni un dia a sentenciar que Catalunya no serà independent mentre ell governi. I punt. Només li ha faltat afegir que ja us podeu anar manifestant i fent botifarrades que ell, com si sentís ploure, perquè la Constitución i la campanya electoral estan per damunt de tot.

I, arran de l'acceptació generalitzada que la policia d'un país no ha d'estar a les ordres del seu govern, em sorgeix una altra pregunta: per què la catalana, no i l'espanyola, sí. Vull dir: més enllà de no tenir cap pla per fer efectiva la independència, trobo que assumim amb inexplicable naturalitat que el govern espanyol pugui enviar policies i guàrdies civils a atonyinar ciutadans i que, en canvi, els Mossos no només no deguin obediència al govern de la Generalitat sinó que han d'estar a disposició de la justícia espanyola per detenir-lo, si s'escau.

Com que no tinc una idea millor, no descarto acompanyar-vos en alguna de les pròximes mobilitzacions. Però crec que ja ha arribat el moment de preguntar-nos seriosament on volem i on podem anar, perquè la declaració de Trapero ens interpel·la a tots, no només als polítics. I jo m'he sentit encara més despullat.