Poques figures han estat tan emblemàtiques dels darrers anys viscuts per la societat catalana que la del major Josep Lluís Trapero, cessat aquest dilluns pel Govern, just quan s'està encetant el debat sobre el nou model policial. El temps dirà si la decisió és un encert. La voluntat d'obrir una nova etapa al cos dels Mossos i l'opció per un perfil de comandament més aliè a l'hiperlideratge al qual es vinculava el major estan en el fons de la decisió d'Interior, que és del tot legítima.

Altra cosa és plantejar-se si un nou canvi en la direcció policial en tan poc temps -el cinquè des del 2017- és el millor en un àmbit tan delicat com el dels Mossos. El Govern no ha sabut transmetre fins al moment prou imatge de robustesa i estabilitat, i caldrà veure si la remodelació de la cúpula policial hi ajuda. En tot cas, sí que és necessari que direcció política d'Interior i cos dels Mossos treballin plegats en un clima de confiança, cosa que fins ara no s'havia aconseguit.

Més enllà de l'impacte que tingui la decisió, la figura de Trapero va mostrar alguns trets que han caracteritzat l'actuació d'una àmplia franja de l'independentisme, la més abocada a l'entusiasme. Durant un temps, el major va ser vist com "el nostre capità", l'home al servei de la Generalitat que la tardor del 2017 estava disposat al que calgués per posar els Mossos a les ordres del Govern nostrat. La prudència amb què la policia catalana va actuar l'1-O va enviar missatges potser mal interpretats des del gruix del sobiranisme. Els atacs embogits d'una part del búnquer mediàtic i polític espanyol -poc acostumat al que és una policia moderna i de paràmetres europeus- contra el major van contribuir a desdibuixar la fotografia precisa dels fets. 

Després, de cop i volta, el judici a Trapero va fer que molts caiguessin del cavall. El policia fidel i patriota es va desvetllar com el que era: un bon professional, i alhora disposat a complir les ordres que li vinguessin per via ordinària i a fer complir la llei -ai las!- espanyola. Encara que això passés per la detenció del president de la Generalitat i el govern en ple. Per molts, l'heroi va esdevenir en traïdor. Però Trapero no va ser mai ni una cosa ni l'altra. Tan sols era i és un bon policia, però d'un perfil que no satisfà massa els sectors més esquerranosos de la societat ni els més unilateralistes.

L'independentisme ha caigut de forma massa reiterada en el voluntarisme, forçant la realitat, en ocasions d'una manera un xic pueril. El cas del major Trapero és també un xoc amb la crua veritat dels fets, que solen desmentir les mitificacions apressades, com també les condemnes i les indignacions absurdes com les que va generar el testimoni fred del cap policial a l'Audiència Nacional.

En un altre sentit, és d'esperar que els canvis als Mossos no tornin a donar la raó als qui, des de Vicens Vives, han assenyalat la difícil convivència de cert catalanisme amb els estris propis i més descarnats d'un estat, com és la policia. Precisament el poder coercitiu -que inclou a vegades intervencions contundents i repressió- és un dels instruments d'un estat, que és el que el sobiranisme assegura que vol construir.