El Trastorn Obsessiu Compulsiu (TOC) afecta entorn el 2% de la població, amb intensitats variables. És la quarta malaltia psiquiàtrica més freqüent. Des del 2013 la Classificació Internacional de Malalties, DSM-5, el TOC té entitat pròpia separada dels Trastorns d'ansietat. Cal fer divulgació social i professional de la malaltia i revertir l'infradiagnòstic.
En el cicle d'activitats habituals del DIXIT de la Universitat de Vic-Central de Catalunya, inclosa en la programació del mes d'Octubre entorn la Salut Mental, la Dra. Maria Jesús Creus, psicòloga clínica de la Fundació Althaia, va aprofundir entorn les actualitzacions del TOC.
El TOC és una malaltia de base neurobiològica. Hi ha base genètica i epigenètica demostrades. S'observen diferències en l'activació en l'escorça orbito-frontal, en el tàlem i l'estriat i en la secreció de la serotonina. Encara cal molta recerca entorn factors protectors i desencadenants del trastorn que poden fer expressar el TOC de manera pràcticament subclínica i altres molt discapacitat.
Les persones amb TOC tenen poca visibilitat a la societat i, en general, hi ha poca consciència del seu patiment. Encara l'estigma, per desconeixement i infravaloració dels efectes del trastorn, estan presents. Cal recórrer al cinema i al teatre que ha ajudat a difondre el TOC.
Les idees recurrents i rituals, en la vigília i en els somnis, són presents en la majoria de persones i aquestes no distorsionen la vida quotidiana. Quan les preocupacions, els pensaments i els rituals són freqüents i intensos ens trobem probablement davant d'un TOC. Quan aquests són causa de patiment, de dificultats per la relació amb els altres, és que passem d'un estat d'equilibri (egosintònic) a un estat de distorsió, de desequilibri (egodistònic).
Les obsessions són pensaments, sensacions, imatges, impulsos intrusius experimentats en contra de la nostra voluntat. Són recurrents, freqüents, intensos. Això comporta la necessitat de rituals, que són conductes o actes mentals repetitius. Les obsessions generen ansietat i els rituals compulsius intenten resoldre aquesta però al contrari generen incapacitat de control i aïllament i impediment, a diferents gradacions, de l'activitat ordinària.
Les conductes obsessives poden ser entorn de la por a la contaminació, a accidents o a conductes d'acumulació, de violència física, de dubtes morals o religiosos, d'impulsos sexuals, d'accions antisocials, d'exigència patològica d'ordre...
El TOC no afecte, en general, a les capacitats cognitives. El coeficient intel·lectual està preservat. La majoria es diagnostiquen a la joventut o edat adulta jove. Encara que els signes d'alarma caldria identificar-los en la infància. Hi ha associació del TOC amb altres trastorns, disfuncions del neurodesenvolupament i malalties mentals.
La Comorbiditat del TOC és freqüent amb el TDAH (Trastorn hiperactivitat amb dèficit de l'atenció), trastorns d'ansietat, fòbies, trastorns de l'alimentació, síndrome de Gilles de la Tourette, depressió i trastorn de la personalitat. En les persones amb TOC "pur" molt rarament s'associen a addiccions a substàncies.
La detecció precoç dels símptomes i signes d'alarma poden començar a observar-se en la infància i en la post adolescència és quan les persones amb TOC clínic solen ser diagnosticades. Els fills de pares amb simptomatologia TOC tenen clara predisposició i el benestar emocional dels nens pot actuar com preventiu.
Els pares i els mestres detecten aviat conductes que poden donar indicadors d'alarma. Cal consultar els dubtes als professionals de la pediatria i si, escau, a professionals de la psicologia clínica, psiquiatria i psicopedagogia.
No hi tractament curatiu del TOC i aquest esdevé crònic però una àmplia majoria controlen la simptomatologia, el patiment, l'ansietat i poden tenir una vida normalitzada. Entorn d'un 70% poden millorar significativament i sobretot si hi ha detecció precoç, consciència individual, familiar i de l'entorn i es segueixen les teràpies. Cal tenir consciència plena del trastorn, fer-hi front i considerar la possibilitat de tenir sota control la simptomatologia. En el cas dels nens diagnosticats de TOC cal compartir amb les docents. Hi ha un 15-20% de pacients que no accepten els tractaments i entre un 7-17% que abandonen.
Els tractaments farmacològics són per controlar l'ansietat o la depressió si aquestes impedeixen la teràpia psicològica i altres pautes. La teràpia cognitiva-conductual és la que disposa de més evidència científica. Els esquemes d'intervenció de la psicoteràpia (E.B.Foa i G.Stekette) responen a identificar els factors de l'exposició a les obsessions, la prevenció de la resposta i la reestructuració cognitiva.
La psicoeducació, compartint i intercanviant coneixement de les obsessions i compulsions és, en general, efectiu. Els darrers anys és dóna valor, de manera sistemàtica, a la identificació d'eines, d'instruments, complementaris. La mateixa persona reconeix com diferents metodologies de relaxació són útils i disminueixen l'ansietat, el patiment.
Les dites teràpies de tercera generació de fet són els recursos sistematitzats que moltes persones amb TOC de manera intuïtiva, empírica feien. Cada persona amb TOC ha de trobar la seva "Caixa d'eines". La musicoteràpia, diferents tècniques de relació, el coaching són útils. El Mindfulness s'està incorporant a la teràpia que acompanya a la psicològica.
En casos molt greus de persones amb TOC hi ha una línia, encara experimental, d'estimulació cerebral profunda, a través d'un "marcapàs cerebral". Catalunya a través de L'Hospital de Bellvitge i Hospital Clínic-Sant Joan de Déu participen en aquesta recerca de teràpia tecnològica.
Cal insistir en la divulgació dels trastorns mentals com el TOC, amb alta prevalença i afectació individual, amb repercussions en el rendiment acadèmic i laboral. Sense estigma, identificant molt precoçment les alarmes (obsessió amb les simetries, amb un perfeccionisme desmesurat, en la infància) i reforçar el treball conjunt entre el sistema sanitari i educatiu.
En el cicle d'activitats habituals del DIXIT de la Universitat de Vic-Central de Catalunya, inclosa en la programació del mes d'Octubre entorn la Salut Mental, la Dra. Maria Jesús Creus, psicòloga clínica de la Fundació Althaia, va aprofundir entorn les actualitzacions del TOC.
El TOC és una malaltia de base neurobiològica. Hi ha base genètica i epigenètica demostrades. S'observen diferències en l'activació en l'escorça orbito-frontal, en el tàlem i l'estriat i en la secreció de la serotonina. Encara cal molta recerca entorn factors protectors i desencadenants del trastorn que poden fer expressar el TOC de manera pràcticament subclínica i altres molt discapacitat.
Les persones amb TOC tenen poca visibilitat a la societat i, en general, hi ha poca consciència del seu patiment. Encara l'estigma, per desconeixement i infravaloració dels efectes del trastorn, estan presents. Cal recórrer al cinema i al teatre que ha ajudat a difondre el TOC.
Les idees recurrents i rituals, en la vigília i en els somnis, són presents en la majoria de persones i aquestes no distorsionen la vida quotidiana. Quan les preocupacions, els pensaments i els rituals són freqüents i intensos ens trobem probablement davant d'un TOC. Quan aquests són causa de patiment, de dificultats per la relació amb els altres, és que passem d'un estat d'equilibri (egosintònic) a un estat de distorsió, de desequilibri (egodistònic).
Les obsessions són pensaments, sensacions, imatges, impulsos intrusius experimentats en contra de la nostra voluntat. Són recurrents, freqüents, intensos. Això comporta la necessitat de rituals, que són conductes o actes mentals repetitius. Les obsessions generen ansietat i els rituals compulsius intenten resoldre aquesta però al contrari generen incapacitat de control i aïllament i impediment, a diferents gradacions, de l'activitat ordinària.
Les conductes obsessives poden ser entorn de la por a la contaminació, a accidents o a conductes d'acumulació, de violència física, de dubtes morals o religiosos, d'impulsos sexuals, d'accions antisocials, d'exigència patològica d'ordre...
El TOC no afecte, en general, a les capacitats cognitives. El coeficient intel·lectual està preservat. La majoria es diagnostiquen a la joventut o edat adulta jove. Encara que els signes d'alarma caldria identificar-los en la infància. Hi ha associació del TOC amb altres trastorns, disfuncions del neurodesenvolupament i malalties mentals.
La Comorbiditat del TOC és freqüent amb el TDAH (Trastorn hiperactivitat amb dèficit de l'atenció), trastorns d'ansietat, fòbies, trastorns de l'alimentació, síndrome de Gilles de la Tourette, depressió i trastorn de la personalitat. En les persones amb TOC "pur" molt rarament s'associen a addiccions a substàncies.
La detecció precoç dels símptomes i signes d'alarma poden començar a observar-se en la infància i en la post adolescència és quan les persones amb TOC clínic solen ser diagnosticades. Els fills de pares amb simptomatologia TOC tenen clara predisposició i el benestar emocional dels nens pot actuar com preventiu.
Els pares i els mestres detecten aviat conductes que poden donar indicadors d'alarma. Cal consultar els dubtes als professionals de la pediatria i si, escau, a professionals de la psicologia clínica, psiquiatria i psicopedagogia.
No hi tractament curatiu del TOC i aquest esdevé crònic però una àmplia majoria controlen la simptomatologia, el patiment, l'ansietat i poden tenir una vida normalitzada. Entorn d'un 70% poden millorar significativament i sobretot si hi ha detecció precoç, consciència individual, familiar i de l'entorn i es segueixen les teràpies. Cal tenir consciència plena del trastorn, fer-hi front i considerar la possibilitat de tenir sota control la simptomatologia. En el cas dels nens diagnosticats de TOC cal compartir amb les docents. Hi ha un 15-20% de pacients que no accepten els tractaments i entre un 7-17% que abandonen.
Els tractaments farmacològics són per controlar l'ansietat o la depressió si aquestes impedeixen la teràpia psicològica i altres pautes. La teràpia cognitiva-conductual és la que disposa de més evidència científica. Els esquemes d'intervenció de la psicoteràpia (E.B.Foa i G.Stekette) responen a identificar els factors de l'exposició a les obsessions, la prevenció de la resposta i la reestructuració cognitiva.
La psicoeducació, compartint i intercanviant coneixement de les obsessions i compulsions és, en general, efectiu. Els darrers anys és dóna valor, de manera sistemàtica, a la identificació d'eines, d'instruments, complementaris. La mateixa persona reconeix com diferents metodologies de relaxació són útils i disminueixen l'ansietat, el patiment.
Les dites teràpies de tercera generació de fet són els recursos sistematitzats que moltes persones amb TOC de manera intuïtiva, empírica feien. Cada persona amb TOC ha de trobar la seva "Caixa d'eines". La musicoteràpia, diferents tècniques de relació, el coaching són útils. El Mindfulness s'està incorporant a la teràpia que acompanya a la psicològica.
En casos molt greus de persones amb TOC hi ha una línia, encara experimental, d'estimulació cerebral profunda, a través d'un "marcapàs cerebral". Catalunya a través de L'Hospital de Bellvitge i Hospital Clínic-Sant Joan de Déu participen en aquesta recerca de teràpia tecnològica.
Cal insistir en la divulgació dels trastorns mentals com el TOC, amb alta prevalença i afectació individual, amb repercussions en el rendiment acadèmic i laboral. Sense estigma, identificant molt precoçment les alarmes (obsessió amb les simetries, amb un perfeccionisme desmesurat, en la infància) i reforçar el treball conjunt entre el sistema sanitari i educatiu.