La majoria dels catalans pensem que hauríem de votar en un referèndum sobre la independència (i sobre moltes altres coses). Vinculant, amb garanties, pactat amb el Govern, reconegut internacionalment, amb una pedagògica campanya electoral on participin els del sí i els del no». Els partits que defensaven aquesta opció, inclòs el PSC, van guanyar les eleccions de 2012. El gener de 2013,  87 diputats del Parlament, el 65%, van votar una proposició de llei per celebrar un referèndum com el d’Escòcia, on els partidaris de la independència i els de mantenir la unió van defensar les seves posicions. L’abril del mateix any es va presentar al Congreso de los Diputados, que es va negar a admetre-la a tràmit amb el vot en contra de 299 diputats de 350, el 85%.

A les eleccions del 2015 els partidaris de la independència van obtenir el 48% dels vots i els defensors de la constitució només el 40%. Qualsevol govern democràtic hauria entaulat negociacions. Quan, l’any 2011, l’Scotish National Party va obtenir el 44% dels vots i majoria absoluta al Parlament, David Cameron va pactar ràpidament els termes i la data del referèndum. La centralista França, quan el desembre de 2015 una coalició sobiranista va guanyar una majoria relativa a l’Assemblea de Còrsega, el govern de París va córrer a pactar un acord discret sobre el seu estatut especial. Si mai a Baviera hi hagués uns resultats electorals com els catalans, Angela Merkel no reaccionaria de cap manera com Mariano Rajoy. Mai cap país de tradició democràtica criminalitzaria el mandat electoral de dos milions d’electors.    

No ha estat el poble català el que ha sembrat d’obstacles el camí d’un referèndum com el de Noruega el 1905, els del Quebec o el d’Escòcia. Ha estat el Govern espanyol, el Tribunal Constitucional, els Tribunals, la fiscalia, les seccions secretes de la policia espanyola, els mitjans de comunicació espanyols i en conjunt el «règim del 78» el que ha sembrat de mines explosives que prohibeixen, multen, imputen, inhabiliten i fins i tot poden empresonar, contra regidors, batlles, expresident de la Generalitat, presidenta i diputats del Parlament. Només un règim que continua honorant al Valle de los Caídos les despulles del General Franco, que va signar més de 100.000 penes de mort, podia disseminar bombes ocultes en el camí del referèndum.

La majoria dels ciutadans de Catalunya tenia un dilema davant aquesta barrera: o claudicar, aturar-se i lamentar-se tota la vida com a víctimes; o bé tirar endavant i travessar el camp de mines. Travessar-lo procurant tenir el menor nombre de baixes possible i assegurant que el conjunt del poble català la superi per continuar la seva marxa.
    
L’hostilitat de l’Estat espanyol ha endurit el moviment per la independència, però no tant com la persecució desencadenada podria provocar. No podem repetir cada any cadenes humanes de 400 quilòmetres, ni V de victòria quadribarrades, ni consultes amb urnes de cartó amb dos milions tres-cents mil votants. Es fa difícil mantenir el somriure quan jutgen i inhabiliten els representants del poble català, des de regidors al President de la Generalitat.

Tot i aquesta repressió, no ens guiem per la màxima «ara o mai». Som conscients que un poble pacífic només té la força moral per vèncer un Estat que té tot el poder; un poble indefens no pot fixar la data de la seva victòria. L’únic que sabem del cert és que si claudiquem ara, mai més podrem plantejar cap batalla. Amb l’Estatut de 2005, impulsat per Pasqual Maragall, vàrem seguir escrupolosament els passos previstos per la Constitució de 1978. El procés va acabar amb la prevaricació del Tribunal Constitucional que va modificar l’Estatut que els ciutadans de Catalunya havien aprovat en referèndum, infringint l’article 152.2. de la Constitució. Simplement sabem que claudicar és resignar-se a la castració química de l’autonomia. Aquesta resignació ens portaria a la desaparició del poble català com a subjecte històric i polític.

És hipòcrita acusar els que defensem el referèndum de l'u d’octubre de fer giragonses per esquivar les mines de les multes, les inhabilitacions i la presó. És hipòcrita exigir les màximes garanties al moviment per la República Catalana quan l’Estat espanyol processa la Presidenta i la Mesa del Parlament per permetre un debat a l’hemicicle. És hipòcrita no indignar-se amb l’Estat espanyol i fer-ho amb els que no claudiquem davant l’abús del poder. S’acarnissen amb la part més feble del conflicte i no denuncien als qui han impedit per la força un referèndum com els del Quebec o Escòcia. És molt còmode inhibir-se fent servir d’excusa els revolts que ens obliguen a fer els que han plantat d’explosius penals el camí al plebiscit.

Tots aquests hipòcrites han de tenir la convicció que travessarem el camp de mines, encara que tindrem víctimes. La llibertat mai ha estat gratuïta i cal estar disposat a pagar un preu per a obtenir-la.