Aquesta setmana ha arrencat la campanya per finançar el cinquè Anuari Mèdia.cat dels silencis mediàtics. L’anuari en què, any rere any, el Grup de Periodistes Ramon Barnils treu a la llum les principals notícies que han estat silenciades durant tot l’any. Gràcies als anuaris Mèdia.cat, durant aquests cinc anys, han vist la llum el cas Urdangarín, el passat franquista del sogre de l’exministre Ruiz Gallardón, l’ara perseguit José Utrera Molina, l’ocultació dels Centres d’Internament d’Estrangers, la diversificació inversora de Qatar als Països Catalans, els noms i cognoms dels 51 consellers imputats arreu dels Països Catalans, les relacions financeres dels bancs catalans amb la producció armamentística, etc, etc...

En les quatre edicions anteriors de l’Anuari Mèdia.cat més de cinquanta silencis han vist la llum, alguns dels quals han acabat arribant als tribunals alhora que molts d’altres han acabat ocupant les portades dels diaris i dels informatius. Perquè els silencis, si ningú no els torba, poden ser eterns, però quan algú comença a posar-hi veu, tard o d’hora, acaben esclatant. Aquesta és la tasca del Grup de Periodistes Ramon Barnils i aquest és el currículum de l’Anuari Mèdia.cat que enguany, si aconsegueix el finançament popular a través de la campanya engegada a Verkami, tornarà a posar a primera línia notícies que ara mateix no existeixen.

Perquè la gran paradoxa dels temps que vivim és aquesta: malgrat tenir la sensació de tenir més accés que mai a més fonts d’informació que mai, la realitat és que continuem convivint amb silencis eixordadors. Perquè, com molt bé analitza l’Ignacio Ramonet, l’excés d’informació es converteix en soroll. I el soroll és l’altra cara del silenci. És a dir, que sempre hi ha silencis, perquè els silencis mediàtics són sistèmics. No pertanyen només als diaris de paper, o a les televisions o a les ràdios. A la xarxa també hi ha silencis. Perquè els silencis no depenen de la plataforma a través de la qual ens informem. Els silencis es creen a través d’espesses teranyines d’interessos que ho toquen tot, que arriben a tot arreu.

Però no hi ha res que duri per sempre, ni tan sols el silenci. I aquestes últimes setmanes hem viscut un nou exemple: el cas Ciutat Morta. Un cas clar de silenci mediàtic mantingut durant nou anys fins que, gràcies a la persistència i determinació dels autors del documental, la teranyina es va començar a trencar. Primer a través de festivals de cinema, després a través d’una pregunta parlamentària de la CUP i, finalment, gràcies a una esclatant campanya a Twitter. Tot plegat va acabar provocant que una emissió feta a contracor rebentés tots els registres d’audiència del 33, desencadenant un debat que va dur el cas 4-F a la primera línia mediàtica.

Són petites victòries, sí, però marquen una línia, marquen un horitzó que ens aproxima a tots plegats a la llibertat d’informació, que és un dels pilars de la democràcia. La victòria final queda lluny perquè el sistema, com el dimoni, en sap més per vell que per dimoni, però si en comptes de resignar-nos i acostumar-nos als silencis, ens revoltem i ens acostumem a trencar silencis, aquests cada cop tindran menys recorregut. I aquest és i ha de ser l’objectiu dels periodistes, perquè com va sentenciar en George Orwell, “periodisme és publicar allò que algú no vol que publiquis. Tota la resta són relacions públiques”. I en aquest país, de relacions públiques anem més que sobrats.