Han passat cinc dies des de l’1-O i, malgrat que mesos enrere pocs gosaven imaginar que l’escenari que s’acabaria imposant deixaria cúmuls d’imatges i de records inesborrables de violència injustificada, sembla que la imprevisibilitat dels factors que han intervingut no ha alterat el pronòstic que fa temps que assenyalava el 2 d’octubre com l’inici d’un període d’una extrema complexitat. I tot això malgrat moltes de les preguntes que durant anys de procés s’han mantingut persistentment obertes ara ja tenen resposta. Perquè fins fa poques setmanes es desconeixia que l’Estat optaria per la via més dura per obstaculitzar el referèndum. I tampoc se sabia que Europa s’exclamaria però no actuaria en cas que el govern espanyol reprimís violentament l’exercici del dret a decidir dels catalans. Ni tampoc que la determinació social desbordaria l’operació repressiva de l’Estat.
 
Aquest últim és probablement el factor que el govern espanyol ha mesurat de forma menys acurada i sobre el qual sembla que posarà el focus a partir d’ara. Rere el to persistentment intransigent, la negativa a entaular negociació, la intimidació policial i brandar el codi penal per castigar institucions i ciutadans, Rajoy intensifica l’estratègia de la por en un moment en què el sobiranisme ha de fer el pas definitiu a risc que el seu relat perdi el suport transversal (també de les opinions públiques europees) que ha acumulat aquests darrers dies.
 
És innegable que no hi ha una visió uniforme a Catalunya sobre com desencallar el conflicte, com tampoc hi és a l’Estat. I prova d’això en són les fissures que han emergit arran de les càrregues policials diumenge passat. Una tensió política que si s’arriba a un nou escenari extrem, com pot ser l’aplicació de l’article 155 i la irrupció de les forces policials per controlar l’administració catalana, pot adquirir dimensions insalvables esquerdant irreversiblement l’statu quo espanyol.  
 
La declaració d’independència obre un mar d’interrogants que van des de la capacitat per fer-la efectiva a una possible reacció desmesurada de l’Estat. És, sens dubte, una eina que el Govern té a l’abast per pressionar les institucions europees i el mateix executiu espanyol a negociar una sortida al conflicte, però que des dels poders contraris al full de ruta sobiranista es jugarà en clau d’inestabilitat. Aquest dijous, el Banc Sabadell va aprovar el trasllat de la seu a Alacant i, probablement, CaixaBank farà el mateix pas aquest divendres. Tot plegat el mateix dia que transcendia que el govern espanyol prepara un decret per facilitar la sortida exprés de les empreses de Catalunya.
 
La pressió creixent per part de l’establishment buscarà desharmonitzar el sobiranisme, i en aquest escenari serà fonamental bastir de raons l’argumentari, gestionar el tempo amb intel·ligència i blindar el consens social per fer inevitable una mediació del conflicte que doni resposta definitiva a la voluntat dels ciutadans.