Encara que tot siguin declaracions de bones intencions i que ningú no s’atreveixi a reconèixer la gravetat de la situació, la veritat és que la partida que juguen Artur Mas i Oriol Junqueras ha quedat suspesa en unes taules de final incert. Les posicions dels dos líders polítics són incompatibles. És difícil trobar un punt intermedi que les acosti. Senzillament, perquè Artur Mas no vol iniciar un combat amb l’Estat amb una majoria precària al Parlament que torni a reproduir la fragilitat amb què ha superat aquesta legislatura. I igualment perquè Oriol Junqueras no accepta fondre Esquerra Republicana en una candidatura que podria suposar menys vots per a la causa independentista. A més, tots dos desconfien mútuament l’un de l’altre. Molt. Massa.

Com que ningú no cedirà, la situació d’empat s’allargarà. És massa temerari aventurar-se a dir com acabarà tot plegat. En tot cas, a mesura que avancin les setmanes queda clar que Junqueras cada vegada quedarà en evidència més descarnada i que Mas governarà amb més i més precarietat. Hi haurà eleccions, però podrien ser del tot ordinàries i això perjudicaria greument el procés que l’un i l’altre defensen.

Com evitar que tot plegat es podreixi i rebenti? Caldria, d’entrada, que els militants i els dirigents de Convergència i d’Esquerra conscients de les conseqüències nefastes que es podrien derivar de la falta d’acord comencin a parlar i a buscar propostes que almenys puguin servir com a punt de partida per a l’acord definitiu. Tothom sembla esperar un miracle. La reacció que no acaba d’arribar d’Artur Mas i Oriol Junqueras. Potser perquè tothom s’ha acostumat a les fintes que sobretot el president de la Generalitat ha encadenat fins ara per salvar les situacions més difícils. Però tothom es podria equivocar i potser l’espera no portarà aquesta vegada enlloc.

En segon lloc, l’Assemblea Nacional, Òmnium i l’Associació de Municipis per la Independència han de moure’s amb més decisió. Des de la humilitat però també des de la fermesa. No han de pretendre substituir ningú ni han de resultar massa sobrats com sovint semblen alguns discursos, però han de fer saber als dos líders polítics que la gent que ells també representen, els seus socis, els seus adherits i les persones que fins ara ha respost a totes les seves crides, no es poden resignar a la derrota. Han de treballar per ser capaços de superar les dues opcions, per fondre-les, per dibuixar la nova il·lusió que ara ha quedat en suspès.

I aleshores, a partir d’aquell moment, potser sí l’empat es trencarà.