El gener d'aquest any va morir Pete Seeger (1919-2014), un dels referents de la música folk nord-americana, un model exemplar en l'ús de la música per al compromís social. Algunes de les cançons que ell va popularitzar es van convertir, als anys seixanta, en himnes de moviments per als drets civils. La més emblemàtica va ser We shall overcome ("Tots junts vencerem"), traduïda a diverses llengües i cantada en manifestacions i en grans festivals com a símbol de resistència pacífica.

Xesco Boix (1946-1984) va sentir per primera vegada aquella cançó a través del disc que un familiar va portar d'Estats Units. Eren els anys de Blowin'de wind de Dylan, de la Guerra del Vietnam, de la lluita contra la segregació racial, de la iniciativa ecologista. En el documental Xesco Boix. Ningú no comprèn ningú, estrenat a televisió el 2006, el mateix Seeger explicava amb un record d'admiració vers l'amic català, que "cadascú neix amb talent per fer coses diferents: alguns han nascut per lluitar, altres han nascut per cantar". Boix va néixer per transmetre amb la seva guitarra la il·lusió d'un món nou, d'un món millor. Amb l'esperança posada en les futures generacions es va esforçar, a més, perquè els nens i nenes escoltessin el seu missatge.

Jo era una d'aquelles nenes dels vuitanta, filla d'uns joves dels setanta, néta dels infants d'una guerra. I vaig créixer amb els cassets d'en Xesco. Amb la veu d'un home que es va fer a ell mateix, que va recórrer tot el país amb la seva furgoneta, a qui no vaig arribar a conèixer però de qui tinc un record entranyable. Al cap dels anys, és emocionant descobrir que, sense ser-ne conscient, formes part d'una cadena de voluntats individuals i d'energies col·lectives que et connecten amb una altra època, a unes causes globals i alhora tan properes.

Les cançons són una eina potentíssima de transmissió d'idees que es converteixen en símbols. Woody Guthrie, un altre dels referents nord-americans del folk, anava més enllà: "Aquesta màquina mata feixistes", es podia llegir a la seva guitarra. Avui no som als anys seixanta, ni als vuitanta. Tots aquells ideals s'han transformat, i els d'ara potser han trobat altres canals per difondre's. No crec pas que haguem de reivindicar aquell passat, però sí aprendre'n. Perquè les manifestacions en defensa de les llibertats, de la tolerància i la justícia són, altra vegada i per desgràcia, cada dia més necessàries a la nostra Europa.

En el trentè aniversari de la seva mort he volgut retre un petit homenatge a en Xesco Boix i confirmar que sí, que ho va aconseguir: el missatge ens va arribar i amb una força emotiva que no s'esborra. És per això que, en la mesura de les nostres possibilitats, alguns intentem des de les aules i els mitjans que podem, recordar el seu testimoni.