El veí sobiranista em diu, quan ens trobem a l’ascensor, que no entén què ha fet Solidaritat al Parlament. Està molt enfadat. Jo tampoc ho entenc. La política té una part d’acció –o gestió- i una part de debat. Utilitzar el debat per colar les teves idees és intel·ligent: pots fer-hi pirotècnia o argumentar de valent, ser precís com un bisturí o potiner, però no és lícit dinamitar el debat. Per més que el Parlament demostri que a Catalunya qui governa és la crisi i no pas el president Mas. Autonomia de fireta? Diguem-ho. Parlament inoperant? Fes-ho evident. Però no hi juguis. No agrada i no ajuda a construir una imatge sòlida dels polítics independentistes. Sòlida: de maduresa i ponderació, de lideratge i seriositat.
La segona: la incommensurable tendència del senyor Joaquim Nadal a la demagògia. Poques vegades s’ha sentit un discurs semblant en boca d’una persona capacitada. Pobres i malalts vingueu a mi. Ja entenc que el PSOE ha cursat circular a províncies dient “la dreta retalla” i que invocar l’estat del benestar és el conjur tàntric. Però també sabem que la caixa està eixuta, que no n’hi ha ni per les factures calentes i que bona part del que se’n va en interessos del deute ve d’això que el mateix Nadal en diu “hem fet coses”. Fer demagògia amb l’arbre caigut no és digne, ni és cap futur per a aquest PSC teledirigit des del Baix, costat Manzanares.
La tercera: quina manera tan destralera de fer les retallades. Ara no pago, ara sí perquè m’he equivocat. Deixo de pagar dos mesos i després ja ho trobarem. Els metges, que s’ajustin el cinturó. I les infermeres. Senyors, senyors: ja ens fem una idea que el sistema sanitari –i segurament el de suport social- estava mal portat, ple de pràctiques laxes i que la solució era sempre obrir el cabàs i posar-hi més diners. Però si, sense tocar el sistema, se li’n retiren mil milions, és obvi que el benestar salta pels aires. Hi ha gent que pateix. Diguin la veritat, facin “el relat”. I afanyin-se amb allò del concert.