1. Una sola intervenció pot canviar la llengua de tota una sala
Passa de tant en tant, la sensació, real o fictícia, que un espai és hostil o estrany al català. Les primeres persones que parlen ho fan en castellà i de sobte, una darrere l’altra, totes les intervencions seguiran en castellà. I tothom va assumint que deu ser per alguna cosa, que potser hi ha assistents que no l’entenen o ves a saber. I la cosa continua així fins que arriba el torn d’algú que exercirà de parlant conscient per girar la truita. I… màgia! Una sola intervenció en català farà que una bona colla dels que parlin a continuació ho facin també en català. De vegades s’arriba al paroxisme i seguint el primer parlant conscient la resta de la reunió, l’acte o el tipus de trobada que sigui, continuarà en català fins al final. Coses de la disglòssia i l’acomplexament nacional.La lliçó és evident. Arreu del país el català té millor salut que no aparenta. Fins i tot als racons sociolingüísticament més complicats gairebé tothom entén el català i la majoria són capaços de parlar-lo amb més o menys correcció. La llengua hi és, a tot arreu, i massa sovint són els catalanoparlants mateixos els que l’amaguen sense que ningú els ho demani.
2. El català per simpatia
Una conversa és un partit de tenis i les primeres boles marquen la llengua que s’hi imposa. A qui es mogui per Barcelona, València o Ciutat de Mallorca parlant en castellà li semblarà que el català s’ha tancat al cau perquè molt probablement una part important dels interlocutors respondran també en castellà. Però qui faci servir el català arreu com a primera llengua descobrirà que la major part de les vegades l’interlocutor també respondrà en català.Més encara, un parlant conscient que mantingui el català quan el seu interlocutor comença a parlar-li en castellà, fins i tot després de rebre una primera o segona resposta en castellà, toparà amb un efecte interessant. Hi ha una colla de gent capaç de parlar en català que, per costum o per peresa, el fan servir poc, però l’acaben emprant quan que el seu interlocutor insisteix a parlar en català sense canviar de llengua. El català creix per simpatia i s’encomana en cada nou diàleg. Fent servir la llengua la fem créixer, però amagant-la, la fem més petita. Tossuderia alegre, conversa a conversa, cada dia, en cada moment.
3. Pregunta, retret i expectativa
I de tant en tant pot passar que l’interlocutor faci evident que no entén el català. Un milió i mig de persones d’arreu del món han vingut a viure a Catalunya els darrers vint-i-cinc anys i en alguns casos l’entorn d’aquests nouvinguts fa que el català els sembli una realitat aliena i distant. Però als parlants conscients els costa la renúncia i es plantegen com explicar a qui no els entén que el català també és seu i que haurien de fer l’esforç d’entendre’l. Una forma amable de fer-ho és preguntar a l’interlocutor amb una certa sorpresa si fa poc temps que viu a Catalunya. Una manera de fer-li entendre que, quan algú resideix a Catalunya, s’assumeix que haurà fet l’esforç d’aprendre prou català per, com a mínim, entendre’l sense dificultat. A mig camí entre el retret i l’abraçada que els convida a fer-se seva la llengua del país.Parlar el català en tots els contextos, fer-lo créixer per simpatia mantenint el català en cada conversa i fer arribar arreu l’expectativa que qui viu a Catalunya ha d’entendre la llengua del país. El futur del català depèn dels seus parlants i, més encara, dels seus parlants conscients.