Primer. Imaginem que tenim l’encàrrec del Govern d’aixecar partint de zero, avui, al 2013, una televisió nacional de Catalunya que combini servei públic i capacitat de lluitar pel lideratge. Qualsevol professional del ram que rebés aquest encàrrec dibuixaria una televisió amb la meitat de treballadors dels que té l’actual TV3 (potser una mica més de la meitat), i amb dos terços del pressupost de l’actual TV3. Si voleu ens enganyem, però caldre, no cal més que això. La mida de l’actual TV3 respon als patrons televisius de fa 30 anys i a una nefasta política d’acumulació de capes  i més capes de directius i càrrecs intermedis. L’artefacte és altament ineficient, no pels resultats que ofereix (boníssims, en audiència i qualitat) sinó pels recursos que hi esmerça.

Segon. Els treballadors de TV3 tenen tot el dret a defensar amb dents i ungles el seu lloc de treball. Qualsevol de nosaltres, en el seu lloc, faria el mateix. I més tenint en compte que els que siguin finalment acomiadats es trobaran amb un desert industrial al seu voltant. A Catalunya no hi ha indústria audiovisual digna d’aquest nom al marge de TV3 o del que genera TV3 al seu voltant. I els responsables d’això no són els treballadors de TV3 sinó la política catalana: la que a finals dels 80 no va ser capaç de condicionar una llei de televisions privades que definia un model hipercentralitzat (totes a Madrid), i la que fa vuit o deu anys va dissenyar un mapa de TDT absolutament demencial i allunyat de la realitat, que ha fet impossible la consolidació d’una oferta privada realment competitiva d’àmbit català.

Tercer. Catalunya està en una situació límit. Tenim la Generalitat atrapada en un espiral de retallades salvatges imposades per un sostre de dèficit irracional que li ve marcat per l’Estat, el mateix estat que ens espolia entre un 8% i un 10% del PIB a base d’impostos que marxen i no tornen. En aquestes condicions, el govern de CiU només pot demanar als afectats (siguin autònoms, mestres, infermeres o professionals de TV3) comprensió i paciència si al mateix temps avança inequívocament i a bon ritme cap a la ruptura democràtica amb l’Estat que ens ofega. Però els senyals que arriben darrerament des del Govern i el seu entorn són confusos. La gent del carrer no sap si Artur Mas accelera o frena. I francament, en aquestes condicions, si jo veiés el meu nom en una llista d’un ERO no tindria ni comprensió ni paciència.