Tot i que la polèmica per les irregularitats acadèmiques de diversos dirigents polítics amenaça ja de degenerar cap al safareig, el seu esclat podria tenir, potencialment, diversos efectes positius sobre la política, la vida pública en general i també la universitat.

En primer lloc, permet qüestionar i relativitzar el valor de credencials acadèmiques de dubtosa qualitat. En aquest país hi ha una inflació de titulacions acadèmiques, i s'hi acaben barrejant programes seriosos i exigents amb d'altres que es compren i es venen amb l'únic objectiu de servir de senyal de distinció en el mercat de treball. En molts casos, els coneixements i les competències adquirides pels estudiants són mínimes i irrellevants.

Això és una cosa que sap qualsevol persona mínimament informada sobre el funcionament del sistema universitari. I és bo que ho comenci a saber tothom, perquè d'aquesta manera el títol per ell mateix perdrà valor com a senyal i caldrà començar a veure què hi ha darrere del títol. Una pista: el cost de matrícula, generalment, no assenyala qualitat.

Sovint, de fet és el contrari. En contra de la preocupació que expressen alguns acadèmics aquests dies, fa l'efecte que el sistema hauria de sortir reforçat d'aquesta crisi, si la societat comença a mirar-se amb ulls crítics les titulacions i per tant comença a destriar el gra de la palla.

En segon lloc, aquesta mirada crítica, a través dels escàndols polítics, a determinades pràctiques acadèmiques hauria de contribuir a obrir portes i finestres de les universitats. Acabar definitivament amb l'opacitat i generalitzar una exigència de transparència que hauria de fer-se extensiva a qualsevol institució, pública o privada, que emeti títols reconeguts oficialment.

La transparència és el millor antídot als tractes de favor, els intercanvis i les irregularitats. Per això Pedro Sánchez ha pogut rebatre acusacions de plagi amb la publicació en obert de la seva tesi. I per això l'error d'Ada Colau no fou aixecar la llebre sobre possibles irregularitats, sinó no haver gosat anar fins al final.

En tercer lloc, potser aquesta mirada crítica al sistema universitari –i especialment de postgrau- ajudarà a posar en qüestió la idea, tan estesa, que els càrrecs electes i responsables polítics han de tenir currículums plens de títols. Per exercir la funció de representació política cal tenir determinades competències i habilitats, però sovint no són les que s'ensenyen en programes de màster i, menys encara, de doctorat.

A més, la sobrequalificació de la classe política pot tenir conseqüències perverses en la representació política. El nivell educatiu expressa estatus social, i condiciona també l'experiència laboral i vital de la gent. I, per tant, és un mecanisme de diferenciació que afecta també a les preferències.

Pràcticament tots els estudis d'opinió pública mostren com els ciutadans més educats tenen actituds i preferències diferents de les dels que tenen nivells mitjans i baixos d'educació en moltes de les qüestions centrals del nostre debat polític. I els polítics pertanyen majoritàriament al primer grup, i hi responen molt més.

No ens hauria de sorprendre, doncs, que els ciutadans amb nivells educatius més baixos se sentin més lluny de les institucions i pitjor representats políticament. I que això obri la porta a la desafecció i abstenció o a l'emergència de personatges estil Trump que asseguren representar-los.

Tant de bo, doncs, més enllà del safareig, ens quedem amb la lliçó que els títols universitaris són importants en la mesura en què assenyalen competències i coneixements, i per tant han de ser seriosos i exigents per tenir algun valor. I que les universitats han de ser encara molt més transparents per limitar els danys a la seva reputació de pràctiques irregulars i opaques.

I, sobretot, que no cal que els representants polítics tinguin currículums farcits de credencials acadèmiques perquè el que han de fer, prioritàriament, és representar les preferències de la ciutadania. I tenen un gran nombre de tècnics al seu servei.