A aquestes alçades de la pel·lícula ja ningú no es creu que el litigi de Sixena sigui una pugna judicial que pivoti sobre interessos artístics. Les obres d’art són l’excusa per plantejar una batalla política contra Catalunya (una més) que permet als unionistes marcar perfil. No és sobrer recordar aquest fet.

La sentència del jutjat d’Osca posa la Generalitat en la tessitura d’haver de decidir què fer amb aquestes obres, i en aquest context es plantegen tres preguntes.

Hi haurà xoc policial si Aragó vol prendre les peces per la força? Aquest escenari s’ha de contemplar, perquè es podria donar. La Generalitat haurà de prendre una decisió en el cas que la policia judicial arribi a Lleida i a Barcelona per endur-se les obres. Què es decidirà aleshores? Confiar en la proporcionalitat i el sentit comú dels magistrats aragonesos no servirà de res si es pren la decisió de carregar aquestes obres a un camió i portar-les a Aragó.

Com pretén el Govern fer creure que trencarà amb L’Estat espanyol si finalment acaba entregant unes obres que estan blindades per una llei catalana? L’entrega de les obres d’art a l’Aragó serà la primera gran derrota de l’executiu de la desconnexió. La qüestió ja no és ni de desobediència, sinó de fidelitat a la Llei de Patrimoni Català, que blinda la unitat de les col·leccions. Si finalment Aragó s’emporta l’art, la credibilitat de tot el procés se’n ressentirà.

Hi ha voluntat política des de Catalunya per resoldre aquesta situació? Se n’ha parlat molt darrerament de desobediència, però molt poc de pactes. El conseller de Cultura, Santi Vila, va esbossar un principi d’acord amb Aragó que fixava la cessió de 53 peces. Va acabar en res degut a l’oposició d’alguns partits i institucions catalanes. Partint de la base que les obres són de propietat catalana i que així han de seguir, una solució al conflicte pot arribar per la via d’un model de gestió compartida. Per això, però, cal voluntat política. A l’Aragó i també a Catalunya. Hi és?