Els que fem informació política ja fa anys que ens hem acostumat a no tenir estius tranquils. Ja sigui perquè a Espanya hi ha un govern per formar, perquè es negocia un Estatut o perquè es preparen diades "històriques", l'actualitat no respecta massa el temps de descans. Enguany tot indica que ens podem superar. Aquest divendres el Parlament ha baixat la persiana (només ho farà durant dues setmanes i la suspensió de la reforma del reglament que dilluns obrarà el TC el posarà de nou entre l'espasa i la paret), Mariano Rajoy ha fet l'habitual roda de premsa de final de curs després del darrer consell de ministres abans de vacances, i el govern de Carles Puigdemont iniciarà dimarts un curt període de vacances.

La data més destacada en el calendari és l'1 d'octubre. I fa la sensació que s'hi arriba encara amb massa incògnites per resoldre. L'estat major del procés ha decidit postposar les actuacions més importants dels preparatius del referèndum o l'aprovació de les lleis per reduir a la mínima expressió el temps en què els alts càrrecs estaran sotmesos a la pressió judicial. En el cas de les lleis és significatiu el que ha passat amb la de transitorietat, que s'havia de tramitar i aprovar conjuntament amb la del referèndum per deixar-ho tot a punt per si els catalans voten sí. Finalment, i en un gir argumental de darrera hora fruit de les tensions internes i de la improvisació, es pretén presentar ara a finals d'agost. Això si durant els propers dies no hi ha una nova marató de reunions que torna a revisar el guió.

És normal que el full de ruta es vagi alterant sobre la marxa perquè els guions per convertir Catalunya en un estat no formaven part de la producció literària més popular i, sobre tot, mai s'havien posat en pràctica amb l'Estat marcant de prop el sobiranisme. La imatge d'aquesta setmana, amb Joan Ignasi Elena, defensor de la via pactada, declarant davant la Guàrdia Civil ens ha de fer témer que el pitjor està, lògicament, per arribar. Rajoy intentarà fins al final no moure's i deixarà que sigui la Justícia i la Guàrdia Civil les que, forçant fins al màxim les seves competències, posin en pràctica una estratègia de la por. Els requeriments als alcaldes (i les amenaces d'inhabilitacions massives) no trigaran en arribar i els arguments tal vegada els hi aniran subministrant entitats com ara Foment del Treball, que s'esgarrifa del cop d'estat del sobiranisme però calla davant la proposta de model de finançament autonòmic (un assumpte que ens feien creure que era de vital importància i solució a tots els problemes) de la senyoreta Pepis que ultima la comissió d'experts de Rajoy.

Davant de tot això el sobiranisme té tres reptes en els quals ha de seguir treballant aquest estiu si vol votar l'1 d'octubre i poder aplicar després el resultat (el sí guanyarà el referèndum de sobres si l'unionisme no fa un impensable gir d'última hora i crida a la participació). El primer és mantenir la unitat d'acció greixant els mecanismes que faciliten la relació entre les entitats, els partits i el Govern i impedint que algú es despengi o no faci el que toca, que de temps no es va precisament sobrat. El segon, assegurar un 11 de setembre massiu. Seria un autogol de dimensions oceàniques flaquejar en el tram final i no activar tot el nucli dur independentista, una condició clau per interpel·lar també electors d'altres sensibilitats i dur-los a les urnes. I el tercer punt és actuar buscant l'excel·lència i proposar-se que les garanties siguin reals mentre es redueix al màxim la improvisació. És fàcil refugiar-se en el "no es pot fer d'una altra manera" o en què Espanya, on la gestió del ministeri de l'Interior no ofereix precisament garanties, torpedina el dret a decidir. Les tres coses són difícils però si alguna d'elles falla aquest estiu tots plegats haurem perdut el temps.