Una tricotomia és una classificació en tres parts que sovinteja en sistemes filosòfics i religiosos de llarga tradició. En la tradició oriental taoista, la realitat prové del pas de la unitat a la dualitat i d'aquesta a la tríada. La gent de formació cristiana coneixen el misteri de la Trinitat: tres persones i un sol déu. Els hegelians marxistes assumeixen allò de la tesi, antítesi i síntesi. I la maçoneria ho fa amb el seu triangle com a ull unitari.

Doncs bé, em feia aquestes reflexions davant un paràgraf de la ponència del Congrés d’Esquerra Republicana que té lloc aquest dissabte, que es  plantejava com una tricotomia dissociada. I ho dic en passat, perquè desconec si en les negociacions per admetre esmenes s'haurà arribar a alguna nova formulació. En tot cas, em permeto opinar sobre allò que estava escrit fa uns dies.

Es plantejava que el camí cap a la República catalana, o bé era possible des del diàleg i la negociació; o bé calia forçar a que hi hagués un referèndum; o bé calia emprendre'l per una via unilateral. Plantejar aquestes opcions com una tricotomia excloent és un greu error conceptual. I no perquè les tradicions filosòfiques ens ensenyin la unitat entorn del triangle, sinó perquè l'opció de lluita no-violenta que tothom ha verbalitzat que adopta davant d'un Estat demofòbic, obliga a utilitzar alhora totes tres vies.

Creure que al segle XXI, en un context econòmic interrelacionat, amb servituds polítiques amb institucions supraestatals i amb un enemic estatal embogit, la unilateralitat continuada et pot portar a imposar la pròpia posició és somiar. Com ho és que brandant sistemàticament la bandera del diàleg, per se, l'altra part s'avindrà a reconèixer res. Aquesta dualitat o dicotomia: diàleg o unilateralitat, només és superada fent entrar en joc la tercera opció que seria la síntesi de la tesi i l'antítesi anteriors: la confrontació per a forçar el diàleg i la solució.

Llavors no hi ha en realitat una tricotomia, sinó una única estratègia que en moments diferents i en fronts diferents utilitza o branda la punta del triangle que més convé.

O no és el que està fent l’Estat espanyol a la seva manera? Unilateralitat reiterada, saltant-se la pròpia llei (fins al punt de rebre plantofades d’Europa com la de dijous) per tal d’encerclar l’enemic republicà; i en cas de negociació o treva, fer-li assumir la part baixa de les demandes.

Així doncs, la part republicana, brandant la bandera de la solució final dialogada i multilateral (sempre ho serà per condicionants estructurals) ha de vertebrar una cadena d’unilateralitats que no són altra cosa que accions de no cooperació, de desobediència civil, de construcció d'alternatives (l'ABC de les lluites no violentes), de propaganda, de batalles jurídiques per les que no demanarem permís. La suma quantitativa d'aquestes unilateralitats republicanes ha de superar en força, o empatar com a mínim, les del bàndol monàrquic i espanyolista, fins arribar a un salt qualitatiu on el resultat sigui una solució dialogada fruit de la confrontació política, jurídica, comunicativa, econòmica, cultural i social.

Situar la militància republicana -o, en els debats de les xarxes socials, el votant independentista o autodeterminista-  en una dicotomia de diàleg- unilateralitat, només pot fer que alimentar el caïnisme i donar ales al hooliganisme més ventilat i al risc de panxacontentisme. No és més sensat dir que, depèn del moment i del front en el que estiguem lluitant, s’accentuarà més un vèrtex o un altre del triangle?

Del taoisme al marxisme, fins a la pràctica militant de les lluites no violentes del segle XXI –i també la mateixa estratègia utilitzada per l’enemic- aconsellen integrar en un sol triangle estratègic, les tres estratègies. I per decidir quina i quan cal accentuar-la, ens cal, com diu Raül Romeva, un bon GPS: metodologia d’anàlisi de la realitat i de detecció de fortaleses i debilitats pròpies i de l’adversari.