Els quioscos catalans sempre han tingut un to i una diversitat diferents a la dels quioscos espanyols. L’expressió que més ha quallat per definir aquesta diferència de forma sintètica ha estat “la caverna”. És un concepte que ja té uns quants anys, tot i que si fem un seguiment de les portades, d’ençà del juliol del 2010, la diferència de to, de mirada i d’estil no ha parat de créixer. Podríem dir que allò que va començar com un solc, va passar a esvoranc i, en un procés d’acceleració insòlit, avui ja és tot un penya-segat.

La distància és tan gran que correm el risc de banalitzar-ho, en una mena d’APM constant. Però els mitjans de comunicació no són banals. En Ramon Barnils sempre deia que “els mitjans de comunicació són els exèrcits del segle XXI”, perquè són els que creen el relat. Allò que no hi surt, no existeix. I allò que hi surt de forma insistent, sigui o no veritat, acaba sent assumit com a real. Sempre ha estat així i, encara que la xarxa hagi esberlat els quioscos, s’ha empeltat de la mateixa dinàmica.

El procés català, l’anatema, està enverinant el periodisme, perquè la magnitud del penya-segat entre aquí i allà està empenyent molts mitjans a atrinxerar-se. És evident que la caverna ha estat la primera a convertir els mitjans en trinxeres des d’on es fan titulars pensats com a armes llancívoles, però aquesta ofensiva ha provocat una reacció defensiva des d’aquí que també ens pot arribar a atrinxerar. L’ambient és de guerra oberta i en una guerra la informació sempre n’és la primera víctima. Perquè la propaganda potser t’obre portes i ascensos durant la batalla, però un cop acabada, si has aconseguit sobreviure, en el millor dels casos t’enviaran a la reserva.

I el periodisme no es pot permetre el luxe de passar a la reserva. Ara menys que mai, perquè és ara quan se’ns considera més febles i és ara, per tant, quan les pressions són i seran més fortes. Hem vist tancar Ràdio Televisió Mallorca i Ràdio Televisió Valenciana; hem vist desaparèixer TVC i Catalunya Ràdio del País Valencià; hem vist desaparèixer desenes de televisions, ràdios i diaris locals; hem vist acomiadaments i retallades salarials a tots, absolutament tots, els mitjans de comunicació del país. I quan un diari, una tele o una ràdio tanquen, qui hi guanya és el silenci.

Per això, iniciatives com l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que aquest 2014 arribarà a la seva quarta edició, són necessàries. Perquè entre la precarització general i l’atrinxerament nacional, el risc d’ofegar el poc espai que li queda al periodisme d’investigació cada cop és més gran. I és justament ara quan mantenir l’actitud, l’esperit crític, el rigor i la independència és més necessari que mai.